L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Sabrem fer un debat sobre immigració sense fer-nos mal?'

Atenció, perquè el que ha passat aquesta setmana marcarà la política catalana dels pròxims anys, i amb tota seguretat fins a les pròximes eleccions. Perquè hem posat sobre la taula la paraula més delicada, connotada i emocional que hi ha a la política i, segons com, a la vida. I la paraula és immigració. 

De la immigració se’n parla sempre, i quan en parlen els partits gairebé mai troben el to perquè sovint en parlen mirant les enquestes electorals. I, per tant, és pertinent preguntar-se si sabrem fer un debat d’immigració que estigui a l'altura de la importància de l’assumpte. ¿Sabrem aconseguir que la Generalitat obtingui el traspàs de la competència o farem un paper d’estrassa?

Ràpid resum: el PSOE estava a punt de quedar derrotat al Congrés, Junts li salva els mobles a última hora i anuncia que ha pactat amb els socialistes el traspàs integral de les competències d’immigració. I com es diu en aquests casos, les reaccions no es fan esperar: el lehendakari Urkullu diu que també les vol per al País Basc; els sindicats policials li diuen al ministre de l'Interior que l'objectiu d'aquest moviment és el "final" de les forces de seguretat espanyoles a Catalunya, que això seria una "expulsió", perquè són els que s'encarreguen de la vigilància de fronteres; la consellera Vilagrà truca al ministre Bolaños ("Exigim al PSOE i al govern de l'Estat conèixer aquesta lletra petita") i si bé diu que benvinguda sigui una competència per a la Generalitat, reclama negociar de govern a govern; Esquerra diu que això només és una intenció no un traspàs; Turull admet que hi ha un acord polític per redactar i votar una llei orgànica; els experts diuen que la Generalitat no pot tenir competències integrals; el PSOE rebaixa l’assoliment, que Junts compara amb el traspàs del trànsit als Mossos; Turull diu que amb el traspàs ell voldria que la Generalitat fos competent per expulsar delinqüents multireincidents, i aleshores és quan surten Oriol Junqueras i Gabriel Rufián a advertir sobre els perills de vincular immigració i delinqüència:

“Abraçar els discursos de l'extrema dreta que criminalitzen les persones migrants, lluny de resoldre les situacions de pobresa i exclusió, posa en risc la cohesió social, un país compartit amb tothom que hi viu i la seva incorporació al projecte nacional. Ens hi juguem molt”.

Val a dir que el discurs de Turull era complet: per un cantó deia que Catalunya és un sol poble, però que és un país de drets i de deures, i que “qui la fa la paga”, però que en immigració s'ha de posar l'accent en la “integració”, no pas en “l'enfrontament”.

Què li ha agafat a Junts amb la immigració? No es perdin aquesta columna de Núria Orriols, i ho entendran de seguida:

És per la influència de Pujol, que està amoïnat per la identitat en un país que ja té el 16% d’immigració (la més alta d’Espanya). Pujol creu que és un debat “decisiu, importantíssim, de vida o mort com a col·lectivitat”, per la victòria d’Aliança Catalana a Ripoll (una alcaldia que governava Junts), pels problemes de seguretat dels alcaldes del Maresme i per la influència del context europeu, en què la dreta queda arrossegada per l'ús racista que l’extrema dreta fa de la immigració.

Tot això en un moment en què a Catalunya falten fusters, carnissers i electricistes. I en què segons l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (Diputació de Barcelona i Universitat Autònoma),  Puigdemont seria el president preferit dels catalans (16%) per sobre de Junqueras (12%), Illa (11%) i Aragonès (7%). Amb aquestes xifres, un Puigdemont amnistiat i que es pugui presentar desperta la pulsió de tothom, d'Esquerra sobretot, de posar sota la lupa qualsevol cosa que Junts digui sobre immigració.

Per això a la pregunta de si podrem fer un debat en condicions sobre el tema la resposta és que no ho sembla. Hi ha interessos electorals, por, instints primaris i advertiments sobre la dissolució de la nostra identitat. De tot això se n’ha de parlar i s'ha de debatre, però tenint en compte que tal com està el món la immigració és imparable, que som un país d’immigrants (som milions els fills, nets i besnets d’immigrants) i que això ens ha fet més grans, i que el que posa en risc la nostra identitat no és la immigració sinó no tenir un estat propi i viure en un que vol posar en risc la nostra identitat. I que començar parlant d’immigració dient que cal expulsar immigrants en situació irregular reincidents és fer-li un favor a l’extrema dreta.

Però em sembla que aquesta setmana s’ha inaugurat una nova època en la política catalana. En tot cas mirarem d’estar amb l’antena ben sintonitzada per separar el gra de la palla. 

Bon dia.