L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Quin president i quin govern necessita Catalunya?'

Divendres de la setmana passada els vaig dir: “Si em demanen com ho veig, som més a prop del rebuig als pressupostos que no de l’aprovació”. Ho vaig dir perquè el no dels comuns era massa rígid per poder-lo acabar convertint al final en un sí. Hi insisteixo: són més coherents els comuns amb el no a un hotel amb casino que els socialistes amb el sí. Ara, que pel Hard Rock no es puguin aprovar uns pressupostos que posaven 2.600 milions d’euros més en circulació és desproporcionat. L’any passat, en què ja hi havia el projecte de Hard Rock pel mig, els comuns van facilitar l’aprovació dels pressupostos. I això només s’explica per raons que deuen tenir a veure amb interessos dels comuns, sobretot pel fet que Collboni no els vol dins el govern de l’Ajuntament de Barcelona. Pensin que, amb el seu no, els comuns han aconseguit que no hi hagi pressupostos ni a Catalunya ni a Espanya, una Espanya on governa Sumar, la seva referència. Cal tenir uns interessos decisius per actuar així.

El cas és que el 12 de maig hi haurà eleccions. Al Govern argumenten que aguantar fins al febrer de l’any que ve amb pressupostos prorrogats hauria estat un infern de sobreactuacions electoralistes setmanals amb l'únic interès de fer passar un calvari a l'executiu. A més, agafen Junts i la CUP sense candidat i s’estalvien el desgast d’un eventual estiu de sequera. 

El secretari general de Junts, Jordi Turull, ja va sortir a dir ahir a la tarda que el seu candidat era Puigdemont. És possible? Posar-lo en una llista, sí, perquè no està condemnat. Que pugui entrar a Espanya sense ser detingut, i fins i tot que pugui participar des de l’escó i, en cas d’obtenir la majoria, arribar a la presidència de la Generalitat, això ja és més difícil. Més difícil bàsicament pel calendari, perquè l’amnistia es pot haver aprovat definitivament al Congrés, però està paralitzada pels jutges per qüestions prejudicials. I més difícil perquè el govern a l’ombra d’Espanya farà tot el possible per impedir-ho. Per això, fixin-s'hi bé en el que va respondre ahir a la tarda Puigdemont quan els periodistes li van preguntar si seria el candidat de Junts:

'Amb el calendari a la mà que el president Aragonès proposa, és evident que al debat d'investidura hi podré ser, i em faria molta il·lusió poder ser present en el debat d'investidura al Parlament de Catalunya més de sis anys i quatre mesos després de mantenir la presidència malgrat el 155 i l'exili'.

Que podria ser al Parlament, però no diu si a la tribuna de convidats o al seu escó. Ahir a la tarda, Puigdemont va mesurar les paraules per dir el que volia dir. 

Les últimes enquestes disponibles són les del CEO del novembre, de fa quatre mesos, i donaven la victòria al PSC, una victòria clara però insuficient, entre 39 i 45 escons (la majoria absoluta són 68); ERC amb entre 29 i 34 diputats, i Junts es despenjava amb 19-24 escons. Amb tot, el resultat del 12 de maig és una incògnita. 

Sobretot per una raó: sovint, quan fem l’anàlisi del comportament dels partits, hem d’entrar al seu món. El seu món d’interessos corporatius i personals, destinats al poder. A guanyar-lo o a conservar-lo. I oblidem que hi ha un moment que se’ns adrecen a nosaltres, els ciutadans. Que de vegades sembla que ens demanin el vot per solucionar els seus problemes, quan ells es presenten per ajudar a solucionar els de tothom. Tal com està el país i el món, que no tinguem pressupostos no és de rebut. Hi ha moltes necessitats. Sobretot de projectes que estiguin al nivell de la creativitat i potència feinera del país. I aquesta evidència que no estem bé, veurem quin partit aconsegueix capitalitzar-la i fa creure que la solució és ell. Una cosa és segura: ningú podrà governar sol. Hauran de pactar. El futur serà compartit o no serà.

Parlant de creativitat i potència feinera:

Moltes felicitats a l’Albert Jané, que ahir es va anunciar que és el nou Premi d’Honor de les Lletres Catalanes: l’autor del Diccionari de sinònims, director del Cavall Fort durant gairebé vint anys i l’home que va inventar-se el substantiu barrufet aplicat als famosos personatges belgues i el verb barrufar. Són 93 anys d’anar-hi cada dia, sobretot durant la dictadura. No hi ha més secret.

Bon dia.