L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Puigdemont no farà de cap de l'oposició'

Comença una setmana important: avui la canalla ha tornat a l’escola i demà passat és la Diada.

Sembla que hagin passat segles des que l’Onze de Setembre mobilitzava un milió de persones. Res a veure amb aquest 2024, que recull els fruits de la repressió de l’Estat i el profund atipament que ha causat la desunió independentista entre molts independentistes que no han deixat de ser-ho. La forma com Esquerra, Junts i la CUP han malbaratat la majoria que hi havia al Parlament fins a aquesta primavera ha estat definitiva per llançar el barret al foc.

De manera que ve una Diada més festiva que mai (en el sentit que la gent farà festa laboral) i políticament dual: l’independentisme amb la moral baixa i el nou Govern de la Generalitat tractant de restablir allò que en diuen “una Diada de tothom”. Serà interessant veure com enfoca el seu discurs Salvador Illa.

Mentrestant, l’ANC de Lluís Llach manté el to de confrontació amb l’Estat, amb el Govern socialista i amb Esquerra, pel pacte dels republicans amb el PSC que ha fet possible la presidència d’Illa. Llach podrà estar més o menys encertat com a líder polític, però és evident que el mou la coherència més que no pas l’interès, perquè ja té la carrera feta. Si de jove ja deia el que pensava, imagineu-vos ara que en té (76). Aquest cap de setmana, aquí, en aquest plató, va opinar sobre quin hauria de ser el destí de Carles Puigdemont i d’Oriol Junqueras.

Carla Turró: És el moment que facin un pas al costat figures com Junqueras o Puigdemont?

Lluís Llach: Sí, potser sí.

CT: Tots dos?

L.L.: Sí, el que passa és que el president a l’exili és un cas difícil, perquè és president a l’exili. I això ens condiciona a molta gent que no l’hem votat, per dir-ho d’alguna manera. O sigui, no és el mateix un partit que entra en un congrés amb una persona, que no sé si serà president de Junts, jo no ho trobaria un encert, però això és una opinió personal. Però és que és el president a l’exili i, per tant, és la representació més alta que tenim d’on ha arribat la repressió espanyola. A part dels altres 10 o 11 presidents que han hagut de passar per aquestes coses.

L.L: “Serà molt difícil si la seva intenció és –que jo veig que es diu des de Junts i també amb algun missatge subliminal que sembla que arriba– de conformar un gran partit independentista sota la seva figura. Si això no ve des d’un acord tàcit, amb el reconeixement de les forces d’esquerra que mai el votaran, em sembla que va condemnat al fracàs. O sigui, potser serà bo per a Junts, però no va bé per al conjunt de l’independentisme i per donar-li opcions de guanyar”.

A veure, Puigdemont no deixarà mai la política perquè seria com negar-se a ell mateix. Però el que sí que passarà és que no agafarà el lideratge de l’oposició, no serà el cap de l’oposició. I menys ara, que no pot tornar a Catalunya i participar normalment del debat polític perquè els jutges no li volen aplicar l’amnistia. 

Però Puigdemont continuarà fent política perquè creu que el resultat del PSC, que necessita dos partits més per governar, és curt, i per tant es veu en cor de guanyar les pròximes eleccions, i perquè Junts ha superat en 15 diputats Esquerra. Puigdemont creu que Junts té moltes possibilitats de reforçar l’hegemonia en el camp independentista després del pacte d’Esquerra amb el PSC. I això ens porta al fet que, si els militants ho voten, Puigdemont tornarà a la presidència de Junts, que seria un partit que tractaria... d'ampliar la base.

Tot això són els primers moviments quan tot just la legislatura acaba de començar, Aliança Catalana amenaça electoralment per l’extrema dreta i Esquerra ha de fer un congrés-referèndum: Junqueras, sí o no.

Bon dia.