L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'PSOE i Junts, fins a la pròxima crisi'

Haig d’admetre que l’acord entre el PSOE i Junts per aprovar un decret de mesures socials va arribar abans del que semblava ahir a primera hora del matí, quan el consell de ministres estava a punt de reunir-se i encara no hi havia acord, de manera que com a molt d’hora s’aprovaria dimarts que ve. I els deia que, tal com Míriam Nogueras parlava a TVE, “o el PSOE s’asseu amb Junts i pacten, o Junts tornarà a votar que no si tornen a presentar un decret òmnibus”.

Doncs bé, el consell de ministres es va endarrerir, el pacte va arribar, el govern espanyol el va aprovar i a quarts de dues del migdia, Pedro Sánchez sortia a treure pit.

“Crec que qualsevol govern pot perdre una votació parlamentària, com ha sigut el cas. Però no ens podem resignar a perdre la majoria social del nostre país. Aquesta és la raó per la qual hem negociat fins a l’extenuació i hem buscat suports tal com vaig dir a tot arreu per seguir avançant en el benestar de la gent”.

Home, si Sánchez hagués fet la setmana passada el que va fer ahir, ens hauríem estalviat una setmana de mal humor i d’evidència que la política té, massa sovint, una lògica que la gent no entén. 

A la tarda, el torn de les medalles era per a Junts:

“Plantar-se i aguantar la posició, que és el que fem des de Junts des del primer dia, no és fàcil. Segurament és la posició menys còmoda i també hem demostrat que és l’única manera de fer que les coses passin i que millori la vida de la gent”.

Quina diferència hi ha entre l’acord d’ahir i el decret òmnibus que va ser rebutjat per Junts? Ara l’acord inclou una mena de garantia pública perquè els propietaris cobrin el lloguer si els llogaters no paguen la mesada. Però, sobretot, l’acord arriba perquè finalment el PSOE ha acceptat que el ple del Congrés debatrà sobre una qüestió de confiança de Pedro Sánchez. Que s’entengui bé: es debatrà si el Congrés demana al president que es presenti a una moció. Que s’hi presenti o no, no ho pot decidir el Congrés, sinó que és potestat del president del govern, i Sánchez ja va confirmar ahir que no pensava presentar-se. Però quin efecte faria a Sánchez que perdés la votació, perquè Junts votés a favor de la qüestió de confiança?

D'aquesta manera, punt final a la crisi pel decret òmnibus, però punt i seguit a la tempestuosa relació PSOE-Junts, perquè el traspàs de les competències d’immigració, que alguns veien per Nadal, encara no hi és; l'oficialitat del català a la UE no hi és, i Puigdemont, tot i estar amnistiat, no hi és, a Catalunya, ni s’ha reunit amb Pedro Sánchez, cosa que, per cert, no es va negociar ahir. Això sí, amb l’acord d’ahir, es reprenen les negociacions que Junts havia congelat per “falta de confiança”.

Ha valgut la pena tot aquesta setmana? Què n’ha tret Junts? Un cop d’autoritat i avisar Sánchez que li pot complicar la vida si no negocia i no compleix els acords. Per exemple, fent-li acceptar el debat d’una qüestió de confiança. I desmarcar-se del seguidisme d’Esquerra amb els socialistes. 

Val la pena recordar aquí que, li agradi o no a Sánchez, li deu bona part de la presidència a Junts. Sánchez va perdre les eleccions i Junts, que no podia fer president Feijóo amb Vox, va veure l’ocasió per arrencar una taula de negociació, l’amnistia, etc. Avui escriu Núria Orriols, que segueix la informació de Junts:

“El PSOE i Junts estan destinats a una relació sense treva perquè, de fet, aquest estira-i-arronsa constant els dona rèdits a tots dos. Al PSOE per dir que no es plega a tot el que vol Puigdemont –com diu el PP– i a Junts per demostrar que no li diu que sí a tot a la Moncloa, cosa que li va bé en la competència amb ERC. Una altra cosa és que aquesta dinàmica pugui arribar a exasperar els espectadors”. O sigui els votants, que són vostès. 

Bon dia.