L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Els pressupostos i els 33 catalans que moren cada dia esperant una ajuda'

Pressupostos. Falten 24 hores per a la votació de demà al Parlament. En el moment en què els parlo, no hi ha acord entre el Govern i els comuns, però n’hi pot haver.

Les converses són intenses, segons fonts coneixedores de l’estat dels contactes: el president Aragonès hi està implicat personalment amb trucades coordinades amb l’equip negociador (normal, s'hi juga l'últim gran èxit de la legislatura, que seria aprovar els comptes). A l’altra banda, Jéssica Albiach ha dit aquest matí a TV3 que el Hard Rock crearia problemes d’addicció, màfies, precarietat laboral, que a sobre tenim una sequera i que som davant uns pressupostos sense ambició. Després d’això, penses que votaran que no a la tramitació i llestos, però Albiach diu que les negociacions no estan trencades. Els comuns estan portant al límit la necessitat que té el Govern dels seus vots (una mica com fa Junts a Madrid). No perdin de vista, tampoc, que Sánchez i Yolanda Díaz necessiten els vots d’Esquerra per aprovar els pressupostos de l’Estat, i Esquerra fa servir aquest argument.

Els comuns fan bandera d’anar en contra del Hard Rock per les raons d’Albiach. Els socialistes hi estan a favor, en part pels vots de la demarcació de Tarragona, en part perquè el PSC s’ha convertit en la referència business friendly d’estabilitat que les grans empreses volen a Catalunya. I Esquerra vol els vots de Tarragona i no vol el Hard Rock, però només té 33 diputats i s’estima més pactar amb el PSC abans que els socialistes optin per la sociovergència.

Tot això, que són interessos de partit, sovint està desconnectat dels problemes de la gent. Mirin aquesta notícia:

Cada dia 33 catalans dependents moren esperant rebre una ajuda de dependència. Fins a 12.280 persones van morir l’any passat esperant que els fessin la valoració del grau de dependència perquè els assignessin un servei o una prestació. La xifra és inferior a la de fa un any, però Catalunya és a la cua d’atenció a la dependència a l’Estat. Catalunya és la segona comunitat que manté més dependents sense atendre. Té el 25% de totes les persones en llista d’espera a Espanya, tot i que hi viu el 16% de la població.

Quan sents aquestes coses és quan els interessos de partit et semblen una frivolitat que no ens podem permetre.

I acabo. El que no és una frivolitat és Aznar afirmant ahir (vint anys després de l’11-M) que “mai va arribar a mans del govern cap document oficial que descartés definitivament l’autoria etarra i afirmés sense titubejos la responsabilitat jihadista”. O sigui, que tot era incert, però de seguida ens va voler fer creure que havia estat ETA per no perdre les eleccions. Aznar ja ha passat a la història lligat al concepte de la mentida i aquest comunicat d’ahir encara el fa caure més baix. 

Per si en tenen algun dubte: el director del CNI de l’època, Jorge Dezcallar, mai es va empassar la versió d’ETA i ha explicat en alguna ocasió que aquella setmana el món jihadista anava ple de rumors que saturaven les antenes dels serveis secrets de tot el món. Vint anys després, Aznar no ens deixa en pau, per dos motius: per orgull personal i perquè necessita mantenir la tensió amb el PSOE, perquè un govern d’esquerres sembli il·legítim a Espanya en comptes dels únics que tindrien dret de governa-la, ells, per dret de conquesta.

Bon dia.