L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'President, posi la conselleria del català'

Els vull parlar de nosaltres i del català, però abans: avui torna a ser un dia dur per a Feijóo. Li està sortint car haver admès que va considerar l’amnistia, que està pels indults i que el jutge difícilment podrà provar que el Tsunami fos terrorisme. Puigdemont el va advertir que estiraria la manta, el PSOE ho repeteix cada cinc minuts, i ara s’hi afegeix Esquerra.

Aquesta matí, en una entrevista Ràdio Barcelona, Marta Rovira ha explicat amb noms i cognoms que un diputat del PP va proposar-los a l’agost "negociar i parlar per construir una majoria al Congrés".

La tàctica del PSOE i ara d’Esquerra és clara: assenyalant que el líder del PP també està pel diàleg amb els independentistes catalans estan animant els gallecs més espanyolistes a votar Vox i que, d’aquesta manera, Feijóo no obtingui la majoria absoluta que necessita per governar. Aviat sortirem de dubtes perquè les eleccions són diumenge.

Però, com els deia, avui és notícia que el Centre d’Estudis Demogràfics de la Generalitat ha celebrat els seus 40 anys amb un informe sobre la Catalunya actual.

A Catalunya, hem passat en 40 anys del 2% al 21% de població estrangera. Tres de cada quatre catalans són descendents de la immigració, comptant els que tenen pares o tenim avis nascuts fora de Catalunya. Dels 8 milions que som, 2,8 han nascut fora de Catalunya, de l'estranger un 21% i d’Espanya un 15%. 

O sigui que som un país atractiu per venir, ja som vuit milions, més que tretze estats membres de la UE. Tenim múscul i joventut per davant. Han vingut perquè siguem més guapos, esclar. Han vingut perquè tenim passaport europeu, hi ha estat del benestar (sanitat i educació sobretot), pau social i hi ha feina de sous baixos, però feina. No fa gaire m’explicava una assistenta social que li va preguntar a una dona de Bangladesh com és que havien vingut a Barcelona si la vida aquí és molt cara. La resposta: "El germà del meu marit va venir aquí fa un parell d’anys i ens va dir que ho deixéssim tot i vinguéssim". Catalunya és un país on molta gent creu que els fills tindran un futur digne d’aquest nom. Amb un problema: que no sempre saben que venen a Catalunya perquè no tenim estat propi. I això crea integracions desiguals, a intensitats, voluntats i velocitats diferents. Ha passat sempre. Però ara pot passar més. Si parlem de llengua, el 45% dels nascuts a l'estranger són de l’Amèrica Llatina i pot ser que considerin que de tots els esforços d'adaptació al nou país que han de fer, un ja no l'han de fer, que és aprendre la llengua, perquè ja parlen castellà. Avui, en aquest article titulat “Aquí no es parla català”, l’historiador i director de la revista L’Avenç, Josep Maria Muñoz, diu: 

"El català té un futur demogràficament incert. El camí passa, indestriablement, per convertir-lo en una qüestió de drets, que la majoria ha de fer seus". Però el problema del català és doble: el de la demografia i el de la llei. Mentre Espanya sigui un estat de matriu castellana, el català mai no serà una obligació com sí que ho és el castellà. I aleshores encara passen coses que semblen de quan van entrar els nacionals, el 1939. Petra, Mallorca, aquest cap de setmana. Partit de futbol entre l'aleví B del Petra i el Cardassar. L'entrenador del Petra, Miquel Santandreu, va ser expulsat per parlar en català a l'àrbitra.

A l’acta del partit l'àrbitra indica el següent: "En el descanso, el entrenador titular... tras percibir mi comunicación en castellano y ser amonestado por dirigirse a mí con tales palabras: «Esto es de vergüenza», pasa a dirigirse a mí en catalán. Al rogarle que se dirija a mí en castellano, perpetua su dialecto, llegando a comprender ciertos faltes de respeto, sin conseguir que cese, decido expulsarlo". En un moment de la conversa li va dir: "Estamos en Mallorca, Mallorca es parte de España, no España parte de Mallorca, y usted me tiene que hablar en castellano".

Ens sumem a la directiva de la UE Petra quan diu: "Resulta intolerable que una decisió d'una àrbitra de futbol en una competició esportiva es pugui veure influenciada, a jutjar per la redacció de l'acta del partit, pel fet que un entrenador, en aquest cas, utilitzi la seva llengua materna allà on aquesta és oficial des de fa segles. Si segons l'acta la segona targeta és per «desobedecer indicaciones mías», les úniques indicacions foren que deixés d’utilitzar el català durant la conversa".

Arribats a aquest punt, amb aquest monolingüisme mental i aquest menyspreu, cal més català al carrer, més orgull i menys manies. Això vol dir no defugir els conflictes. I si parlem de Catalunya, aquí és on trobem a faltar el president i el Govern al cap de la manifestació. Quan Esquerra va crear el departament de Feminismes, ho va justificar perquè s’adonava que deixant que el feminisme fos transversal a totes les conselleries no s’obtenia un impuls polític clar ni uniforme, perquè hi havia departaments i consellers més sensibles que d’altres. Si allò va valer per al feminisme, no val per a la llengua? Per què no crear un departament exclusivament dedicat a la llengua? El català, com qualsevol altra llengua, no pot ser un dret només, ha de ser un deure. I avui, el deure passa per intentar-ho amb tots els recursos polítics possibles.

Bon dia.