This browser does not support the video element.
Si estan llegint aquesta anàlisi és probable que llegissin l’entrevista que ahir vam publicar a Carles Puigdemont, perfectament desdoblat en dos, la persona i el president a l’exili. A la part personal, Puigdemont, conscient que la insatisfacció independentista també s’ha girat contra ell, va fer una professió de fe en el sentit d’aguantar la seva posició a Europa malgrat els costos personals de tota mena que li suposa.
I a la part política va ser on va dir que Junts no investiria Pedro Sánchez. Ahir mateix ja li va respondre Salvador Illa davant Pedro Sánchez, en un míting a Barcelona: va preguntar-li si el que bloquejaria seria la revalorització de les pensions o el salari mínim. I Junqueras, sense anomenar-lo, també li va replicar en un acte a l’Ametlla de Mar, en què va demanar menys atacs a Esquerra per interessos de partit i més ajudar-la a defensar Catalunya per interessos generals. Amb la seva negativa a investir Sánchez, Puigdemont ha marcat una posició clara en la campanya.
En aquest punt, la discussió pot ser eterna: el salari mínim i les pensions han millorat clarament amb Sánchez i Podem al govern espanyol. La posició de Puigdemont és preguntar-se com estaríem de salaris i pensions si disposéssim de tot el nostre esforç fiscal, argument que es contesta amb “i mentrestant, què?” Per això dic que el debat pot ser circular.
És clar que, amb les enquestes a la mà, amb totes, és molt difícil que tinguem ocasió de veure la investidura de Pedro Sánchez amb vots independentistes o sense, perquè totes donen com a guanyador el PP. Els populars solen queda lluny de la majoria absoluta, però amb Vox arriben a la majoria absoluta a moltes enquestes. Que una enquesta s’equivoqui és normal, que s'equivoquin totes, no gaire. Ara, fins diumenge a la nit no tindrem els únics resultats que valen, o sigui que ja veurem com acaba tot.
Per si acabés amb victòria de la dreta i la ultradreta nacionalistes espanyoles (valgui la redundància) vagin prenent nota dels marcs mentals amb què treballen. El portaveu de la campanya del PP, Borja Sémper, diu a l’ARA que
“El català no està en risc, que ho està la concòrdia sobre la llengua”. O sigui, fem de la promoció del català un problema i després diguem que les llengües no poden ser un problema. Per exemple, sobre demanar el català al personal sanitari, es pregunta: “Els catalans han de renunciar als millors professionals per què no compleixen amb el requisit del català?”
És que, per començar, un sanitari que estigui en contacte amb pacients a Catalunya que no entengui el català o, pitjor, que no el vulgui entendre, no és el millor professional. Està comprovat que conèixer la llengua del pacient té efectes terapèutics.
Però sobretot, la idea del requisit, el català com un requisit superflu davant l’espanyol, en comptes de dir “si vostè va a Catalunya el normal és que aprengui català”. Aquest és el PP que ve. Han canviat alguns noms i el candidat, però és el de sempre.
Bon dia.