L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Politiqueria amb la sequera no, sisplau'

Divendres passat a la tarda el Govern va convocar els partits al Palau de la Generalitat per celebrar la cimera de l’aigua.

La trobada havia de servir per compartir l’estat de la qüestió –és a dir, que no plou, que els pantans s’estan buidant del tot–, explicar les mesures que està duent a terme el Govern, establir noves prioritats i calendaritzar noves accions.

Fins aquí, tot normal. Però, després de quatre hores de reunió, la cimera va acabar sense acord entre el Govern i els partits, perquè el Govern volia sancionar els ajuntaments dels municipis que no tinguessin un pla d’emergència o que consumissin més aigua de la que els assigna el Govern, ja sigui perquè tenen fuites que no reparen o perquè deixen regar o omplir piscines quan no toca. El Govern volia multar ara, a començaments d’estiu, i el PSC demanava una moratòria d’un any.

Els socialistes creuen que el Govern d’Esquerra està desviant l’atenció sobre la seva falta d'anticipació a la sequera, Esquerra creu que el PSC està instal·lat en el “O tot o res”, i Junts ha criticat tant la falta de lideratge del Govern com que aquesta topada entre Esquerra i els socialistes només respon a un teatre del distanciament entre dos partits que s’han donat suport mutu als pressupostos a Barcelona i a Madrid, però que ara han d’enfrontar-se perquè venen les eleccions municipals. 

Francament, tot plegat causa una profunda desmoralització, perquè de totes les crisis que ens afecten, que ja comencen a ser unes quantes, la de la falta d’aigua és especialment angoixant. Que una cimera de partits contra la sequera acabi en fracàs perquè no s’han posat d’acord sobre si cal sancionar els ajuntaments incomplidors no és acceptable. No és això el que s’espera de càrrecs que aspiren a ser anomenats “líders polítics”. 

Segons dades de l’Agència Catalana d’Aigua, Catalunya perd una quarta part de l’aigua potable per culpa de les fuites, que és tant com perdre l’equivalent a un pantà de Sau. A veure, no és que no s’hagi fet res (a Catalunya hi ha dues dessalinitzadores, al Prat de Llobregat i a Blanes, que permeten obtenir l’aigua equivalent al que consumeixen els tres milions i mig de persones de la regió metropolitana de Barcelona durant quatre mesos). I ara, el Govern adjudicarà l'ampliació de la de Blanes, i es faran noves captacions subterrànies, i nous reaprofitaments, i fins i tot sembla que abans de dos anys s’haurà reparat la cèlebre fuita de la riera de Canyet, a Badalona, que perd 180.000 litres d’aigua al dia, almenys des de l’any 2005, quan es va descobrir. Fa 18 anys. 

Mirin, si no plou amb ganes, el Govern acabarà aprovant restriccions. Caldrà molta autoritat per imposar una mesura com aquesta a una societat que ja ve tocada per la pandèmia, i les baralles partidistes no ajuden a la creació d’un estat d’ànim de responsabilitat general amb el consum d’aigua. Que anem curts d’aigua per beure i per regar els conreus i els horts que produeixen el que mengem és molt angoixant, i més quan tindrem un estiu rècord de turistes (l’any passat vam tenir a Catalunya vora 15 milions de visitants), de manera que hem de mentalitzar-nos per estalviar aigua domèstica. Tot això, a part de diners i voluntat política, demana una consciència social que només és possible si tothom va a l'una. I picabaralles amb la sequera és l’últim que necessitem.

Bon dia.