L'anàlisi d'Antoni Bassas: «'Pinganillos' de traducció simultània entre espanyols»

La condició prèvia de Puigdemont d’amnistia ha posat cap per avall el tauler polític espanyol. Hi ha escàndol a la dreta i incomoditat al PSOE, que tornen amb la cançoneta de “la pàtria està en perill”. 

Per què, a més a més, després de l’amnistia Puigdemont reclama un “compromís històric” d’un profunditat tan gran que voldria reparar el 1714. Això equival a una reforma territorial d’Espanya que PSOE i PP, els mitjans que els controlen i l’estat profund no han volgut fer en 45 anys, amb el pretext de la Constitució. I aquí podríem preguntar-nos per què en diuen Constitució si volen dir nacionalisme? 

El cas és que el vot decisiu de Junts, que pot investir Sánchez o pot obligar a repetir eleccions, i el protagonisme del president a l’exili ho han sacsejat tot. No descartin que avui els jutges, que obren l’any judicial amb la presència del rei, diguin que de cap manera es pot amnistiar ningú pel procés d’independència de Catalunya. 

Un altre sacsejat: Feijóo (que continua sent un personatge que busca paper en aquesta representació), ahir, va i diu això:

“Sé que hem de fer una proposta i hem de buscar un encaix del problema territorial de Catalunya. Però això serà un pacte d'estat o no serà. I això es farà d'acord amb la llei o no es farà. I això es farà a l'encaix constitucional o no es farà”.

Feijóo reconeixent que hi ha un problema específic amb Catalunya dins Espanya. Què ha passat? Que de seguida han hagut de sortir des del PP mateix a matisar el líder del PP, perquè, esclar, si Catalunya té un problema específic d’encaix, aleshores desapareix la història que tots som iguals.

I després hi ha un element simbòlic que està traient de polleguera la dreta espanyola, que és que d’aquí menys de tres setmanes, en la sessió d’investidura de Feijóo, al Congrés ja s’hi podrà parlar en català, euskera i gallec.

Això vol dir que hi haurà traductors i auriculars de traducció al Congrés. És el malson més gran del nacionalisme hispà: espanyols amb auriculars per sentir-se els uns als altres. Sobre això, molta gent diu: “Si tots parlem castellà, per què han de parlar amb altres llengües i gastar en traductors?” Doncs pel valor simbòlic que té, perquè el poder (i el Congrés és la seu del poder legislatiu) té, també, una funció simbòlica. I la funció simbòlica de poder parlar en llengües oficials a Espanya diferents del castellà és mostrar que totes són pròpies. Si no els cegués el castellanocentrisme, s’adonarien que l’ús del català, el gallec i l'euskera al Congrés és d’aquelles mesures que més fan per la convivència i la cohesió. És l’estat reconeixent-se tal com és.

Per cert, això passa després d’anys que molts diputats catalans ho han provat i els han fet callar; els últims, a instàncies de la presidenta del Congrés Meritxell Batet. Doncs bé, Meritxell Batet va anunciar ahir que plegava. Plegar vol dir que deixa el Congrés, que no serà diputada.  Continuarà tenint el càrrec de vicesecretària al PSC, però deixa la primera fila de la política, després de 19 anys.  

Batet ha dit que plega per raons personals i aquí hi ha una mica de tot. El PSOE no va dubtar a sacrificar-la per continuar ostentant la presidència del Congrés amb els vots d’Esquerra i de Junts buscant un perfil més grat, com el d’Armengol. El PSC podria olorar-ho, però el primer a saber-ho i decidir-ho va ser el PSOE, que en la qüestió de la llengua, ha hagut de canviar per necessitat. Després d’haver estat ministra i presidenta del Congrés, Batet ha entès que era un bon moment per plegar. 

Però és veritat que hi ha raons personals, familiars concretament, entre les quals la seva relació amb Juan Carlos Campo Moreno, que va ser ministre de justícia i des del desembre de l’any passat magistrat del TC, a proposta del govern de Pedro Sánchez. Totes aquestes condicions, barrejades, han acabat portant Batet a fer un pas al costat.

Bon dia.