L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Pelicot i l'atàvic pacte de silenci no escrit entre homes'

De la manera que han caigut aquest any Nadal i Sant Esteve, avui divendres 20 de desembre té aires de ser l'últim dia plenament feiner de l’any 2024.

I l’actualitat del dia és com una escudella nadalenca on trobarem tot els gustos de l’any. Per exemple, la mala salut de ferro del govern de Pedro Sánchez, que ahir va aconseguir pactar el seu “paquet fiscal”, però Junts, el PNB, el PP i Vox van rebutjar l’impost extraordinari a les empreses energètiques. Junts ja va dir que no se sentia part de cap bloc, i que aniria votació a votació. Òbviament, és una manera d’apujar el preu dels seus vots i de dir-li a Sánchez que s’impliqui en l’amnistia, el finançament o la llengua, i de dir a l’electorat més liberal conservador del país, on hi ha molts interessos econòmics, que Junts pot ser, també, allò que va ser Convergència: business friendly, partidària de menys pressió fiscal i un finestreta atenta a les necessitats de la petita, mitjana i gran empresa.

Al caldo d’avui hi teníem més ingredients coneguts:  La Guàrdia Civil no ha trobat cap missatge al telèfon del fiscal general sobre la parella d’Ayuso, ni cap correu rellevant. També cal dir que a la Fiscalia esborren periòdicament els missatges per protecció de dades. 

Mentrestant, el CNI va estar espiant el telèfon mòbil del president Pere Aragonès sense permís del Tribunal Suprem a través del programa informàtic Pegasus. Això va durar un any. Durant el 2018, el CNI va anar per lliure perquè l’autorització del Suprem no va arribar fins al juliol del 2019. Ho confirma una anàlisi de la policia científica dels Mossos. ¿Imputaran l'aleshores directora del CNI, Paz Esteban, que ja va ser destituïda?

O sigui que acabem l’any parlant de governs en minoria, de votacions que pengen d’un fil, d'espies, fiscals i guerres brutes polítiques mediàtiques i judicials.

Esclar que, avui, la notícia té nom de dona: Gisèle Pelicot. El seu marit ha estat condemnat a 20 anys de presó i els 50 violadors provats han rebut penes d’entre 3 i 15 anys. Els fets, que segur que coneixen, són un horror inacabable: Estem parlant d’una dona violada. Violada pel seu marit. Violada pel seu marit amb submissió química. Violada pel seu marit per submissió química durant 10 anys. Violada pel seu marit per submissió química durant 10 anys i per desenes d’homes més, convidats pel seu marit, que a més a més ho gravava tot.

Hi ha unanimitat a l'hora de considerar que la frase que resumirà aquest horrible cas per a la història serà el de “la vergonya ha canviat de bàndol”, i d’això no n'hi ha dubte. Però val la pena que pensem, especialment els homes, quin pacte de silenci no escrit (no escrit durant segles i segles, perquè la dominació sexual del més fort era “normal”), ha permès aquestes violacions continuades, i quanta gent ho sabia i va callar i no ho va denunciar, encara que no hi participés. I fixem-nos-hi: no estem parlant del violador encaputxat en una cantonada sòrdida i fosca, sinó d’una violació dins del matrimoni d’una parella estable destinada a durar molts anys. Per això avui acabem amb dues idees de Gisèle Pelicot, expressades ahir a la sortida del jutjat, quan s’acabava de pronunciar la sentència. La primera: “He volgut, obrint les portes d’aquest procés, que la societat es fes els seus debats. No ho he lamentat en cap moment”. I l’altra: “Confio en la nostra capacitat col·lectiva per trobar un futur millor en el qual homes i dones puguin conviure harmònicament amb respecte mutu”. Tant de bo.

Bon dia.