L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'El país que podríem ser'

Avui és un bon dia per parlar del país que som i del que podríem ser.

Un altre restaurant català, i amb aquest ja són sis, va obtenir ahir a la nit la seva tercera estrella Michelin. 

El restaurant Disfrutar de Barcelona, dels cuiners Mateu Casañas, Oriol Castro i Eduard Xatruch, ha aconseguit les tres estrelles Michelin. Com ho han aconseguit? "Cadascú de nosaltres tres fa més de trenta anys que és a l’ofici de cuiner. Els tres havíem treballat junts molts anys, és a dir que ens coneixem bé" i "No som cuiners joves, sinó madurs, i amb un gran bagatge al darrere", diuen.

Van començar primer al Compartir de Cadaqués, i després al Disfrutar de Barcelona, des de zero, sense cap grup inversor ni cap cadena que els donés suport econòmic. "La constància, l'esforç diari i sobretot creure en la feina d'equip és el que ens defineix com a cuiners".

Gent feinera, aquesta filosofia ens la sabem. És el llevar-se ben d’hora de Guardiola, o, com em va dir un dia una altra cuinera, la Maria Nicolau: “A mi saps què m’ha funcionat molt bé sempre? Treballar”. Anar-hi cada dia. Esclar, el treball no ho és tot, cal tenir talent. I un mínim de condicions. Els d’ara saben que hi ha un camí, que els pioners de l’excel·lència gastronòmica catalana no sabien que existia fins que la van fer possible.

Un altre èxit: avui el Barça compleix 124 anys, i amb aquest motiu el cantant David Carabén –fill de l'antic gerent Armand Carabén, que va fitxar Joan Miró per al cartell del 75è aniversari i Johan Cruyff per a la història– serà presentat com a comissionat dels actes del 125è aniversari. Què ha passat des del centenari? Ni més ni menys que la millor època esportiva de la història del club, amb dos noms que l'expliquen: Messi i Guardiola.

Pot semblar normal que el Barça assoleixi els 125 anys, però pensin quantes realitats que donaven per eternes ja no hi són. Les caixes d’estalvi, per exemple. I el mateix Barça està en risc de deixar de ser un club i convertir-se en una societat anònima esportiva, perquè aquests 25 anys han conegut moments de gran convulsió institucional i mal govern. Per què Messi i Guardiola, que encara estan en actiu, no són al Barça?

I avui s’obre solemnement la legislatura espanyola al Congrés, a Madrid. Hi van el rei i tota la pesca. Comença sent la legislatura de l’amnistia, i comença perquè el PSOE ha pactat amb el partit d’un expresident de la Generalitat a l’exili. És a dir, la influència de l’etern problema que significa que Espanya es negui a reconèixer d’una manera efectiva la seva plurinacionalitat. 

Catalunya conserva el seu factor diferencial i la seva capacitat d’influència, i un pes econòmic notable. Catalunya té un PIB superior al de Bulgària, Eslovàquia, Grècia i Hongria, per no parlar d’Estònia, Letònia i Lituània, i semblant al de Portugal. Però no té el poder polític que necessita. No pot decidir sobre la totalitat del seu esforç fiscal i, per exemple, amb 8 milions d’habitants, necessita urgentment una llei de drets i deures lingüístics si no volem que el català sigui residual. El pes de la realitat social i econòmica és tan gran que les actituds individuals dels catalanoparlants –encara que siguin molt importants– no ho poden tot. Cal molta voluntat política per impedir el retrocés social del català, perquè la nostra llengua s'enfronta a un estat que veu en el català un perill per a la seva identitat i que no pararà d’atacar la nostra autoestima de parlants. El contraatac és urgent, a partir d’idees tan senzilles com aquesta: si els nouvinguts poden aprendre el castellà, per què no haurien de poder aprendre el català?

Bon dia.