L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Per ofrenar noves glòries a Espanya'

Si ens cenyim a l’estricta actualitat política, tenim que el Tribunal Suprem ha arxivat la causa de Tsunami contra Puigdemont. Ho ha hagut de fer després de l’espifiada de García-Castellón. Dels tres fronts oberts que tenia el president, s’ha deslliurat d’un. Però encara té l’ordre de detenció per malversació i el jutge Aguirre, el de la trama russa, el que presumia d’haver-se carregat l’amnistia, de manera inesperada li ha passat la trama russa al Suprem, pel delicte d'alta traïció. O sigui que Puigdemont encara pot ser detingut. 

Mentrestant, continuen les negociacions per a la investidura del pròxim president de la Generalitat. En la seva qualitat de president de l’ANC, Lluís Llach ha dit aquest matí a TV3 que si Esquerra investeix Illa seria un suïcidi per als republicans.

Però avui, la política ha canviat la pell i ha passat al futbol de la mà de la selecció espanyola. És un argument conegut: Catalunya continua ofrenant noves glòries a Espanya. Dos jugadors catalans, Lamine Yamal i Dani Olmo, van marcar ahir els gols que van eliminar França i van classificar Espanya per a la final de l’Eurocopa. L’Ajuntament de Barcelona ha anunciat aquest matí que instal·larà una pantalla gegant. I a sobre, tot arriba de la mà d’un fenomen mundial, Lamine Yamal Nasraoui Ebana, nascut a Esplugues de Llobregat, de pare marroquí i mare de Guinea Equatorial, criat al barri de Rocafonda de Mataró, barri que té el codi postal 304, números que fa amb els dits i mostra a càmera cada vegada que fa un gol. L’altre dia va acabar l'ESO. Té 16 anys, aquest dissabte farà els 17. I des de Pelé el 1958 que el món no havia vist tanta precocitat. Mirin aquesta foto. És la del gol d’ahir. És impossible que el porter l’aturi si va a aquesta alçada i amb aquesta corba i col·locació. És un xut en cursa, en un moment en què Espanya estava perdent. Cal tenir molta classe tècnica i aplom mental per fer un xut així. Resultat? Lamine Yamal corre cap a la banda i tots els suplents, tots, drets, el miren i celebren el seu gol. A sobre, aquests dies, Lamine Yamal ha penjat una foto oblidada. Aquesta. Un Messi adolescent banya un Lamine Yamal de mesos. La foto la va fer el fotògraf Joan Monfort, després d’una idea d’Oriol Canals, aleshores al departament de màrqueting del diari Sport. Van demanar a jugadors del Barça per fer un calendari solidari amb nens que s’estaven beneficiant de programes de l'Unicef. I com si es tractés d'un conte, resulta que el millor jugador de la història va tenir en braços algú cridat a succeir-lo. Les fotos de la sessió han fet la volta al món. The New York Times, The Guardian, han publicat aquesta història increïble. Oriol Canals, avui cap de negoci de l’ARA, ha recordat com va anar tot:

“El gran ídol del barcelonisme que apadrina el nou ídol, diguem que el bateja. Esclar, això és una casualitat entre un milió. Per això es fa tan viral la foto, perquè el rei bateja el seu hereu. Recordo molt com de tens estava Messi quan va entrar, era un nano de tot just 17 anys. El desllorigador de tot va ser un aneguet, el vam posar a la banyera i amb l'aneguet el Lamine va començar a riure i va sortir aquesta foto tan preciosa que va fer el Joan Montfort”.

Total, que entre la història aquesta de llegenda entre Messi i Lamine, la joventut del noi, la seva insòlita categoria, la seva serenitat dins i fora el camp i els seus gols, ja hi tornem a ser: un davanter català del Barça ha portat Espanya a la final. Us sona la història? I aquí estem, els que voldríem veure jugar Catalunya, sentint passar els cotxes tocant el botzina i els nois i noies amb samarretes de la roja pel carrer. Ens agafa molt entrenats, i cal recordar alguns bàsics: si parlem de futbol, és una alegria veure aquests jugadors i la veritat és que amb l'Eurocopa que han fet, els espanyols mereixen guanyar-la. Si l’únic que hi ha és Espanya i Espanya guanya i convenç, de què voleu que sigui la gent, amb qui voleu que s’identifiqui? Podem recordar que Espanya impedeix que jugui Catalunya, com sí que ha jugat Escòcia aquesta Eurocopa, poso per cas. És més, els jugadors estan obligats a anar a la selecció, no poden negar-s’hi si no volen enfrontar-se a sancions que els deixarien fora de qualsevol competició. Per no parlar del contenciós històric. Però avui, tots aquests arguments topen contra l'eufòria i la il·lusió d’un equip llançat a l’èxit. És molt difícil veure futbol sense prendre partit. La selecció espanyola segur que té la simpatia de milers d’independentistes que no hi troben cap contradicció, o l'hi troben però fan una excepció perquè la vida és plena de contradiccions. La gent és del que guanya i del que hi ha. Doncs a guanyar per existir.

Bon dia.