L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'De fer de la necessitat virtut a anar a tant la peça'

Amb la investidura de Sánchez avui comença una legislatura de durada i recorregut incert.

Només un objectiu sembla assegurat: l'aprovació de la llei de l’amnistia. El PP la retardarà al Senat, hi haurà jutges que la torpedinaran directament o a través d’imputacions de terrorisme a possibles amnistiats. I, per descomptat, continuaran les protestes al carrer. Però la llei s’aprovarà i l’any que ve veurem Carles Puigdemont, Toni Comín o Marta Rovira tornant a Catalunya. 

Però, després, què? Mirin el to de Rufián i de Nogueras ahir:

“No se la jugui”, li va dir Rufián a Sánchez. Oi que no hi veu els de Ciutadans a l’hemicicle? Sense independentistes no hi ha legislatura, el PSOE se l’haurà de guanyar “partit a partit”.  Miríam Nogueras va fer servir una altra expressió que pot passar a la història: “A tant la peça”.

“D'anar a preu fet, anirem a tant la peça, en lloc d'assegurar la legislatura d'entrada, caldrà guanyar-se-la, acord a acord.”

Vegin, doncs, que el pacte amb què arrenca aquesta legislatura és molt poc optimista, entusiasta i prometedor. Està amarat de la necessitat de Sánchez i la desconfiança de Junts (també d’Esquerra, però Esquerra ja havia investit Sánchez el 2020). I de fet ahir mateix ja es va veure que el marcatge a Sánchez per part dels seus socis serà sever. Sánchez va voler tocar violins per vendre l’amnistia:

“Aquells catalans que se senten independentistes i també d'altres territoris que se senten independentistes... Doncs que el nostre país també és un bon país per a ells. Que Catalunya està a punt per al retrobament total i que nosaltres hem de tenir el valor de fer un pas endavant.”

Que Sánchez parlés en aquests termes de perdó i reconciliació no va agradar a Junts, que necessita vendre que el pacte dona llum a una negociació amb mediadors internacionals per avançar cap a l’autodeterminació. Junts va fer córrer que igual avui encara no investia Sánchez. Nogueras va preguntar-li directament al candidat si pensava complir el seu compromís. I Sánchez va canviar el to per dir que sí:

“Compta vostè amb el compromís del Partit Socialista i el meu propi per complir l'acord que hem aconseguit.”

Doncs bé, si és així, Sánchez haurà de negociar. No seure per seure. I fer-ho amb mediadors internacionals, la qual cosa no és menor. Per això dic que la durada de la legislatura és incerta. L’amnistia i la tornada de Puigdemont seran motiu d’escàndol, i posar-se a negociar l’autodeterminació o la millora del finançament de Catalunya, ni els ho explico. Hi ha eleccions europees l’any que ve i catalanes, si s’esgota la legislatura, el febrer del 2025. No descartin que a PSOE o a Junts no els convingui acabar amb el “partit a partit” o el “a tant la peça”. Costa de creure que aquesta legislatura sigui de quatre anys.

Només que Sánchez (i part del PSOE ha entès) que si volen governar necessitaran sempre Catalunya i el País Basc, i per tant, que potser haurà de continuar fent de la necessitat virtut. 

Finalment, dos apunts més propis de contracrònica:

Sánchez es més aviat fred i no riu mai així d’obertament en públic. Reia de Feijóo davant de la seva cara. No crec que fos espontani, sinó treballat, perquè em recordava els riures d'Obama en la meitat d’un discurs.  

I Ayuso. Ahir va insultar Pedro Sánchez. Ayuso és capaç de fer ombra a Feijóo fins i tot quan va de convidada als llocs. Ayuso va fer de portaveu dels manifestants. Ayuso va portar els disturbis del carrer a dins de l’hemicicle. I es va comportar com Trump: perdoni, vostè ha insultat? Sí, sí, és el mínim que es mereix, va dir. I dient això, pugen a les enquestes.

Bon dia.