L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Què se n'ha fet, d'aquelles flors de la Constitució del 78?'

Avui comencem una setmana no de pont, sinó d’aqüeducte, gràcies al calendari laboral espanyol, que diu que demà és el Dia de la Constitució i dijous la festa de la Immaculada Concepció, popularment coneguda com a Puríssima, que celebra un dogma (una creença obligatòria), conforme la mare de Jesús va néixer lliure del pecat original. (Si no heu entès res del que acabo de dir, pregunteu als boomers que trobeu per casa o a la família). A més a més, la Puríssima és la patrona d’Espanya i de l’arma d’Infanteria de l’exèrcit per una història dels terços de Flandes. 

La de demà, en canvi, és una festa laica, de la Constitució, perquè va ser el 6 de desembre de 1978, demà farà 44 anys, que el text Constitucional va ser sotmès a referèndum i aprovat pels espanyols. També pels catalans, entusiàsticament; penseu que a Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona, el sí va superar el 90% dels vots.

Com va ser possible aquesta pràctica unanimitat en un país com Catalunya, més d’esquerres que Espanya, més antifranquista i decididament autonomista? Molt fàcil: primer, perquè en aquella Espanya amb un sol canal de televisió, influir en el vot popular era més fàcil amb dosis de propaganda massiva. 

Després, en aquell referèndum, el no era el vot dels fatxes. El sí, el dels demòcrates. Amb l’excepció, precisament, d’Esquerra Republicana, que per ser un partit republicà i a favor de l'autodeterminació dels pobles, va ser l'últim partit a ser legalitzat. 

Però és que en la redacció de la Constitució hi havien participat socialistes, comunistes i nacionalistes catalans com Miquel Roca. Dels set ponents de la Constitució, dos eren catalans: Roca i Jordi Solé Tura.  La Constitució, doncs, era vista com la manera de deixar enrere les lleis franquistes i un bon punt de partida per a la futura democràcia. Sí, deia que l'exèrcit garantia la unitat d’Espanya, però també deia que Espanya estava composta per nacionalitats i regions (no deia, ni diu, quines, però tothom sabia que es referia a Catalunya o al País Basc o a Galícia, que havien tingut estatuts d’autonomia i tenien llengua pròpia).

Eren ingenus els votants catalans? Cal pensar que aquell 6 de desembre del 78, els catalans havien vist la legalització dels partits i, sobretot, la reinstauració de la Generalitat amb la tornada del president Tarradellas, d’Esquerra Republicana. Això vol dir que abans que hi hagués una Constitució que digués que Espanya seria un estat autonòmic, Madrid ja havia reconegut la institució d’autogovern dels catalans que venia de la República i amb un president portat de l’exili que connectava amb la legalitat republicana. Això, avui, pot semblar poca cosa, un mínim, però després de 40 anys de dictadura franquista i de persecució del català, els catalans majors de 21 anys del 1978 no van anar a votar la Constitució amb promeses només, també votaven amb realitats. I als principals partits catalans de l’època ja els va estar bé, perquè per fi tenien un camp per ocupar el poder.

Avui podem preguntar-nos, com en aquella cançó de Pete Seeger, què se n’ha fet, d’aquelles flors? Certament estan marcides. Han donat fruits: els asseguro que si el 1978 ens haguessin dit que en el futur serien els Mossos d’Esquadra i no la Guàrdia Civil els que patrullarien les carreteres o que serien els Mossos i no els grisos, o els marrons, els que vigilarien els carrers, o que l’ensenyament seria en català, o que tindríem TV3, hauríem firmat.

La Constitució del 78, com l’Estatut de l’any següent, el 79, es van redactar també per superar el problema catalán (i cal reconèixer la intel·ligència de franquistes com el president Suárez en aquells moviments), i van ser útils. Després, però, la lectura restrictiva de la Constitució ha fet aquell text hagi quedat com un vestit que et queda petit perquè tu has crescut. Des de fa més de 25 anys ha quedat clar que la Constitució del 78 ja no és punt de partida, sinó d’arribada. El vestit li ha quedat petit, a Catalunya. Tan petit que molts catalans pensen que la millor constitució seria la que es pogués donar Catalunya mateixa.

Bon dia.