L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Fer un món a la mida de les nostres esperances'

Donald Trump assistirà dissabte a la reobertura de la catedral de Notre-Dame de París, que es va cremar fa cinc anys i mig. Ell i cinquanta caps d’estat més. Què deu voler dir tanta presència internacional? Doncs, probablement, que l’incendi va ser tan universalment sentit que la reconstrucció és un èxit segur d’audiència i que s’hi ha de ser. I que en un món on tot són males notícies, per un dia els caps d’estat sortiran de la mà d’una bona notícia que parla de reconstrucció i de no defallir davant les dificultats i bla, bla, bla.

Perquè d’unitat internacional davant dels grans problemes com la guerra o el canvi climàtic no n’hi ha gaire, per no dir gens. 

En va parlar ahir a Barcelona Amin Maalouf, quan va recollir el Premi Internacional Catalunya al Palau de la Generalitat. Maalouf va lamentar “la nostra incapacitat de viure junts, i aquesta amenaça de destruir tot el que hem construït fins ara”. Idees en les quals aprofundeix en aquesta entrevista de Jordi Nopca, que els recomanem per què és d’aquelles en què el munt de peces disperses que representa l’actualitat de cada dia queden ordenades per la reflexió d’algú que ha dedicat la seva vida a intentar entendre el món (és un francès d’origen libanès) i explicar-lo als altres.

Li diu a Nopca: “Hi ha la incapacitat de viure junts. La impossibilitat de veure el món i la humanitat com una entitat que comparteixen un destí. A tot això s’hi sumaria la ignorància... Fa anys que tinc la sensació que avancem sense brúixola. Passen massa coses alhora, i moltes d’elles tenen una gran complexitat. Costa trobar una visió o una direcció clares”. “Malgrat tot, els seus llibres no cauen en el pessimisme”, li comenta Nopca. “Intento mantenir un cert optimisme. Hi ha solucions als problemes”, diu Maalouf, i que tenim tots els mitjans a la nostra disposició per construir el que vulguem i desfer-nos de la pobresa, per exemple, i construir-nos un món conforme a les nostres esperances, però no ho fem perquè no hi ha ordre mundial que funcioni. 

Hi podríem afegir que la democràcia sembla que sigui lenta i inoperant perquè està sent explotada i abusada per la lluita pel poder polític i la destrucció del contrari. I per tant, els règims autoritaris o els polítics autoritaris triomfen, provisionalment. En efecte, com diu Maalouf, no hi ha ordre mundial que funcioni. I això per què? Perquè les capacitats més positives del gènere humà, allò que Maalouf anomena “un món conforme a les nostres esperances”, estan aixafades per les expectatives de guany a curt termini. Sembla que només som capaços del millor després d’una gran desgràcia (tant se val que sigui una guerra mundial o una DANA, aleshores tothom i posa el coll), però que en la vida de cada dia no en sabem més. I així ens va.

Bon dia.