L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'La millor manera de defensar el prestigi de l'ensenyament a Catalunya'

En un espai com aquest en què sovint analitzem com la política viu del conflicte d’una manera que només interessa als partits i perjudica la gent, ens sembla de justícia celebrar el que passa avui a la tarda: una cimera de tots els grups parlamentaris, excepte Vox, al Palau de la Generalitat per abordar els mals resultats de l’informe PISA. La va convocar el president Aragonès, amb la intenció d’impulsar "canvis valents" en l'educació, però des del consens dels partits. "Volem fer-ho conjuntament, no per diluir la responsabilitat política sinó perquè els resultats seran millors, més estables i consolidats en el temps", va dir Aragonès quan va estendre la invitació als partits en una intervenció al Parlament.

El millor de la reunió no són els resultats que pugui donar, sinó el missatge que transmet que s’hagi convocat: que l’ensenyament demana un pacte nacional (i si Catalunya tingués estat propi, un pacte d’estat).

Però siguem conscients que les lleis orgàniques d’educació s’aproven a Madrid i que canvien cada vegada que canvia el govern. L’educació sembla descansar en algunes idees molt senzilles: estimular la curiositat, educar en l’esforç, transmetre hàbits i coneixements i, bàsicament, ensenyar a llegir, a escriure i a comptar bé, i com diu l’exconsellera Irene Rigau, si pot ser amb bona lletra. Doncs bé, això que sembla tan senzill està sotmès a unes forces huracanades en contra: la pobresa infantil, la diversitat cultural, els mòbils, les pantalles i les xarxes, la sobreprotecció dels pares, la força del mercat, els interessos corporatius, el nivell de preparació dels futurs mestres, el debat entre els que posen l’accent en formar ciutadans i els que voldrien crear mà d’obra qualificada… I a Catalunya, a més, s’hi afegeix el factor d’aquesta remor constant que vol convertir el català en una llengua de conflicte. Tot això no ho adrecen uns partits en una reunió, però és bo que veiem que en parlen tots junts, en una taula, i que no es tiren l’educació pel cap. I un voldria pensar que se’n parla molt més i discretament, que és com arriben les solucions.

Catalunya ha tingut grans pedagogs i tothom cita l’escola de la República (experiència que va durar menys d’una dècada) com una edat d’or. Hauríem de tornar-ho a provar, a exigir-nos ser excel·lents en l’educació.

Un últim apunt sobre això de la llengua: el català és una llengua amenaçada des de l’estat en què la immensa majoria de catalanoparlants paguem els nostres impostos, que és Espanya. 

Ja els parlàvem ahir sobre la visita de la vergonya de l’eurodiputada Dolors Montserrat. A les Illes, el PP ha aconseguit que Vox li aprovi els pressupostos dedicant 20 milions d’euros a separar els alumnes per la llengua a partir del curs que ve. És part de la guerra que el PP té permanentment declarada al català. 

No es perdin l’article que avui publica el mallorquí Sebastià Alzamora, que afirma que ”ens trobam a una passa d’una fallida democràtica a les institucions de govern de les Balears, en què l’escola pública sigui utilitzada com a laboratori de proves d’una fractura social impulsada deliberadament des del Govern, amb conseqüències difícils de preveure”.

Que l'escola catalana recuperés el prestigi i ajudés a la feina excel·lent que fan cada dia milers de mestres seria molt útil perquè el fanatisme nacionalista espanyol tragués les seves brutes mans de sobre la nostra escola. 

Bon dia.