L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Més que un pacte de legislatura'

Per més que el president Aragonès i el cap de l’oposició Illa diguin que el pacte que van firmar ahir no és un acord de legislatura, el pacte que van firmar ahir dona vida a la legislatura. L’allarga un any, pel cap baix. Allunya la possibilitat d'eleccions anticipades.

Sí, no és un pacte de legislatura, és més que un pacte de legislatura. Primer, perquè enterra un pam més la majoria independentista del 52% (enterrament en què Esquerra ha actuat amb la inestimable col·laboració de Junts i la CUP). Vegin, per exemple, com ho saluda El País: “Esquerra i el PSC trenquen una dècada de blocs polítics a Catalunya, és el primer gran pacte entre independentistes i no independentistes”. I, a dins, diu: “una clau a Barcelona que obre portes a Madrid”. Perquè aquesta és l’altra raó per la qual és més que un pacte de legislatura: Pedro Sánchez sap que pot comptar amb Esquerra per als projectes que li queden aquest any i per després de les eleccions espanyoles que es convocaran a finals d’aquest any.  

Junts diu que ha tornat el tripartit. Home, no és ben bé així: quan hi havia els tripartits de Maragall i Montilla, era la CiU d’Artur Mas la que havia guanyat, i el segon, el tercer i el quart feien govern. Ara el que tenim és Junts havent marxat del Govern, amb uns pressupostos que són molt més propis de Junts que dels comuns. En tot cas, si hagués tornat el tripartit seria perquè Junts va marxar del bipartit. Què pretenia Junts? Que Esquerra no es busqués la vida?

Com diem avui a l’ARA, el Govern i el PSC han obert un nou cicle polític. Aragonès ha guanyat força interna: ha assumit personalment els costos de pactar la B40, l’aeroport i el Hard Rock, a canvi, esclar, de poder governar amb una certa estabilitat un any més. I després d'haver dit, tant el president com Junqueras, que no volien de cap manera els vots del PSC. Però qui és aquest PSC amb qui ha pactat? 

Mirin el que escriu avui en David Miró: “El nou mapa polític dibuixa tres grans blocs: el PSC (molt més espanyolista i conservador que en l’època de Maragall i Montilla), Esquerra (amb els comuns d’aliat estratègic) i Junts (pendents de la disputa interna per saber si torna o no CiU i en quines condicions)”.

Una última cosa: els dos primers tripartits van viure sota l'hostilitat constant del poder polític, econòmic i mediàtic espanyol, PSOE inclòs. Avui, no és el fet que el PSOE abraci Esquerra fraternalment, sinó la necessitat per governar Espanya. I, sobretot, no oblidin que venim del Procés, d’“España se rompe”. I avui els que deien que Espanya es trencava amb el Procés veuen que un partit independentista com Esquerra pacta els pressupostos amb un partit com el PSC, que va donar suport al 155. Això dona, en el fons, molta tranquil·litat a Espanya. Per això, també, l’acord d’ahir és més que un acord de legislatura.

Bon dia.