L'anàlisi d'Antoni Bassas: "La lliçó del Tour: donar-se la mà"

Com que aquesta és l’última anàlisi de la temporada, me n’he anat a buscar la primera del curs, la que vam emetre el 25 d’agost de l’any passat. Saben com es titulava? “Estiu 2021, la normalitat és viure en emergència”. I parlàvem de l’emergència climàtica, de la sanitària (aleshores parlàvem de la variant delta), de l’emergència nacional (amb una taula de diàleg que no generava grans expectatives) i de la internacional, en un moment en què els talibans acabaven d’entrar a Kabul i les tropes dels Estats Units n’havien marxat a correcuita.

Un curs més tard el titular aguanta: la normalitat continua sent viure en emergència. Ja no parlem de l’Afganistan sinó d’Ucraïna; de la crisi climàtica, què els puc dir aquests dies?, i de la taula de diàleg que està a punt de reunir-se, també, quines expectatives genera? L’únic que ha millorat és la situació de la pandèmia, fins al punt que, a diferència de fa un any, aquest estiu hem pogut fer plans. I també és una bona notícia que avui, en presència del secretari general de les Nacions Unides, es firmarà a Turquia l’acord perquè el blat ucraïnès pugui sortir finalment dels ports on està bloquejat, i potser evitarem que passin gana milions de persones.

Em sembla que tothom que s’ho ha pogut permetre ha fet el mateix cop de cap: de moment passem l’estiu el millor possible i de les emergències ja ens n’ocuparem en tornar. Per exemple, que per intentar frenar els preus, el Banc Central Europeu ha apujat el preu del diner mig punt; és un remei clàssic: amb el diner més car, la gent s’endeuta menys, gasta menys, i teòricament, baixen els preus. Funcionarà? Hi ha opinions per a tots els gustos, perquè bona part de l’encariment dels preus és degut a l’encariment del petroli i del gas, que es mantindran elevats mentre duri la guerra a Ucraïna, i aquest encariment dels combustibles no es frenarà apujant el preu del diner. Finalment, que apugin el preu del diner és una bona notícia per a qui tingui estalvis i una mala notícia per a qui estava endeutat, per exemple, amb una hipoteca de tipus variable, que pagarà més cara. 

Amb aquest panorama, l’aposta més fàcil és la de pronosticar una tardor convulsa, però imaginar el pitjor no ens ajudarà a evitar-ho, així que mirem què podem fer, per nosaltres i per la gent que tenim al voltant. I aquí és on agafa una enorme força simbòlica aquesta seqüència que ha fet la volta al món:

Va passar ahir a l’etapa decisiva del Tour. Anaven escapats el primer i el segon en la general. El segon no para d’intentar superar el primer perquè és la seva última oportunitat de passar-lo a la classificació. L’un prova de passar l’altre. En algun moment, fins i tot, sembla que el primer està a punt de caure. Ciclisme en estat pur. Al final, de tant arriscar, en una baixada, el segon cau, arrossegant la cama per l’asfalt i fent-se un cop a la cuixa. Tot i així, de seguida es torna a enfilar a la bicicleta, no es vol donar per vençut. Però al cap d’uns quants centenars de metres veu que el primer l’ha esperat, que no s’ha volgut aprofitar de la desgràcia, que vol tornar a competir amb el segon començant des de zero, i quan són de costat, el primer, el danès Jonas Vingeggard, li dona la mà al segon, l’eslovè Tadej Pogacar. Minuts més tard, Vingeggard guanyarà l’etapa i traurà 1 minut i 4 segons de diferència a Pogacar. El Tour queda sentenciat, ara sí.

En un espai competitiu per definició com és l’esport professional, hem tingut una lliçó d’elegància. De solidaritat professional i de proximitat humana. Ja ho té, això, l’esport: aquells que competeixen saben que sense l’altre no hi hauria competició i reconeixen l’esforç que fa. 

Es donen la mà perquè per sobre de competidors són persones. És una gran imatge perquè sigui l'última de la temporada.

Que tinguin un bon estiu.