L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'De Laura Borràs a Jaume Giró'
Quan els arguments filen tan prim, qui té raó? La presumpció d’innocència és fonamental en democràcia, i amb aquest article tan genèric salta pels aires. Que el judici a Borràs sigui només un cas de persecució ideològica és discutible del tot
Així que vam llegir el dictamen de l’ONU conforme Espanya havia vulnerat els drets de quatre presos polítics perquè els va desposseir dels seus escons abans de la sentència vam pensar en el cas de Laura Borràs. I avui, a l’ARA, ens preguntem: si la resolució de l’ONU que condemna Espanya afecta el cas de la presidenta. La resposta depèn de qui li preguntis, perquè el dret no és una ciència exacta, però tant els juristes que creuen que els dos casos no tenen a res veure com els que hi troben semblances assenyalen la mateixa causa del problema, i és que, en el cas dels presos polítics, el jutge Llarena va forçar la interpretació del que és rebel·lió per poder-los deixar sense escó, mentre que la suspensió de la presidenta del Parlament estava prevista en el reglament, quan estableix que quan a un diputat se li obre un judici oral per delictes vinculats a la corrupció es preveu la suspensió de l’escó.
Una altra cosa és que el reglament sigui imprecís, que ho posi tot en el mateix sac, perquè no és el mateix fraccionar uns contractes que desviar diners a la caixa B del partit o a la butxaca particular. I que, per tant, amb Borràs no hi ha la “raonabilitat” i la “individualització” que l’ONU argumentava per condemnar l’estat espanyol.
En resum, aquest article del reglament del Parlament, votat ara fa cinc anys per la majoria independentista, és el que permet a la mesa del Parlament, amb majoria independentista, suspendre l’escó d’una diputada (i presidenta) independentista. La qual cosa indica les ganes que tenien Esquerra i la CUP (i no cal dir el PSC) de treure’s Borràs de sobre, encara que sigui temporalment.
Quan els arguments filen tan prim, qui té raó? La presumpció d’innocència és fonamental en democràcia, i amb aquest article tan genèric salta pels aires. Que el judici a Borràs sigui només un cas de persecució ideològica és discutible del tot.
Amb el dictamen de l’ONU sobre els presos, Borràs ha vist un clau roent on agafar-se i continuar una defensa tenaç de la seva posició, més tenaç en la mesura que la presidenta del Parlament s’ha sentit sola, també dins Junts, el seu propi partit. La política catalana continua pendent del que passi amb la presidenta del Parlament, perquè no la poden obligar a plegar i Borràs no plega, i el Parlament té ara una vicepresidenta en funcions de presidenta, Alba Vergés.
Però la vida del país continua, i si hi ha algú que va fent camí dins la política és un nou vingut, el conseller d’Economia Jaume Giró. Una mica més d’un any després de la gran sorpresa que va significar el seu nomenament com a conseller d’Economia, Giró s’ha esforçat a demostrar que vol anar molt més enllà del seu perfil tècnic (venia de dirigir la Fundació Bancària La Caixa i havia treballat molts anys en les grans companyies energètiques del país). Giró, periodista de formació, sap de la importància del relat i és un polític que no perd l’ocasió per explicar-se. Sense fer gaire soroll, el novembre passat es va fer militant de Junts, i n’hi ha que el veuen en posició de ser candidat a la presidència de la Generalitat si Borràs fos inhabilitada.
El cas és que ahir Giró va posar el dit en una vella i coneguda llaga: El Govern estima que el dèficit fiscal de Catalunya ja és de 20.200 milions d’euros anuals, l’equivalent a la suma del pressupost de Sanitat, Educació i Drets Socials. En la narrativa de Giró: “Fa més de 35 anys que els catalans paguem pràcticament un delme a Espanya i no sabem ben bé a canvi de què”.
Giró procura parlar sempre carregat de raons. Era el cas d’ahir.
Bon dia.