L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Quan l'èxit d'un regnat és el discurs del 3 d'octubre del 2017'

És curiós, perquè avui les principals notícies del dia a Espanya tenen un punt en comú: Catalunya. El debat polític a Espanya sempre és a causa de Catalunya. Primer escenari:

El fiscal general de l’Estat ha aconseguit que els fiscals acceptin l’amnistia. Això sí, ho han aconseguit per la mínima (18 vots a favor, 17 en contra i una abstenció) i havent hagut d’apartar els quatre fiscals del Procés, aquells quatre que van acusar per rebel·lió, van estar contra els indults i ara contra l’amnistia. Això vol dir que quan el jutge (Marchena o Llarena) pregunti a les parts quina és la seva posició, la Fiscalia dirà que l’amnistia és aplicable, per exemple, en el delicte de malversació perquè no hi va haver enriquiment personal. Això és important, perquè Puigdemont va anar a la presó a Alemanya i quan el jutge alemany el va deixar anar al cap de dotze dies va dir a Espanya que si Llarena volia, li entregaria Puigdemont per malversació, i Llarena no ho va voler, volia la grossa: rebel·lió. Ara quedarà amnistiat per aquest delicte de malversació. 

Més protagonisme de Catalunya: el finançament. El govern espanyol intenta apaivagar els ànims repetint que no defensa el concert econòmic per a Catalunya, només un “finançament singular”, però és que fins i tot dins els socis de govern de Sánchez, Sumar, no volen saber res de finançament singular per a Catalunya.  

Tercer element: el president del Parlament, Josep Rull, compareixerà avui a primera hora de la tarda per anunciar el que ja els vam avançar dilluns, i és que dimarts que ve no hi haurà cap ple d’investidura perquè ni Puigdemont ni Illa no en tenen els vots. La investidura d’Illa, guanyador de les eleccions, en el marc d’un govern tripartit PSC, Esquerra i Comuns o, si més no, amb el suport exterior d’Esquerra, depèn en part de la negociació sobre finançament, però esclar, el PSC, en finançament, no pot anar més enllà del que digui el PSOE. Per això el més lògic és pensar que la investidura va per llarg, que s’esgotarà el termini fins a finals d’agost.

I quart element amb protagonisme de Catalunya: avui fa 10 anys que Felip de Borbó és rei d’Espanya. El seu pare, Joan Carles, va haver d’abdicar rodejat de casos de corrupció, malbaratant una popularitat històrica, i Felip va succeir-lo amb la curiositat de saber si faria honor al seu sobrenom popular, 'el preparat'.

La realitat és que Felip VI ha acabat sent el rei de la dreta i part de la ultradreta (hi ha una part ultra que el troben tou amb Catalunya i amb Sánchez) i ha destil·lat una prefectura de l’estat tan clàssica i tan castellana que al seu costat la resta de monarquies europees semblen modernes. No cal dir que Catalunya defineix i definirà el seu regnat. Aquest matí, a la premsa espanyola, l’episodi més recordat és el discurs del 3 d’octubre del 2017. Insisteixen en dir que és a Felip el que el discurs del 23 de febrer del 1981 va ser al seu pare, o sigui el discurs del rei que va salvar la unitat d’Espanya, com si Espanya no tingués exèrcit, espies, cos diplomàtic o control de les fronteres i calgués la paraula d’un rei providencial per salvar-la.

Aquell discurs el va legitimar popularment en molts balcons d’Espanya, però el va separar definitivament d’una part de la societat catalana, la qual cosa no és gaire bon negoci polític. Que el discurs més dur que ha pronunciat, i que probablement pronunciarà, fos contra un moviment popular de més de dos milions de catalans que pretenien votar (i no pas entrar disparant trets al Congrés ni treure els tancs als carrers) explica el fracàs de l’estat espanyol a Catalunya, amb el rei al davant, per més que els reescriptors de la història aprofitin l’episodi per posar el monarca dalt d’un pedestal.

Resultat de l’evolució de la societat? A l'últim baròmetre del CEO, el 70% dels catalans volen una república, i el grau de confiança en la monarquia és d'un 2 sobre 10. Per tant, no hi ha les protestes dels anys àlgids del Procés, però el distanciament amb Felip VI persisteix.

Bon dia.