L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Junqueras, els bons i els dolents'

Un dels mèrits històrics que s'atribuïen a Oriol Junqueras era el d’haver pacificat i unit un partit com Esquerra Republicana, històricament difícil de disciplinar sota un sol lideratge. Bé, això ja s’ha acabat. El congrés del partit del 30 de novembre arribarà sota el signe d’una profunda divisió que supera de molt la normal confrontació de projectes. Junqueras i Rovira no es parlen i s’ataquen. Dies enrere Rovira va donar a entendre que Junqueras va filtrar missatges interns del partit sobre els cartells contra els germans Maragall, i Junqueras s’hi va tornar dissabte. Primer va parlar de fer net: “Vull demanar-vos un favor, vull fer-vos un prec. Vull que ens comprometem a no cosir cap ferida que prèviament no hàgim netejat”.

I per si no havia quedat clar a qui es referia o no s’havia sentit prou bé, va avisar a crits que no acceptaria lliçons: “Vull que sapigueu que no ens deixarem alliçonar per aquells que mai no han anat a penjar cartells ni a despenjar-los. No ens deixarem alliçonar i no ens deixarem manar per aquells que no acumulen mèrits al costat dels nostres a cada carrer de cada poble i de cada barri del nostre país”. 

En aquests moments la divisió d’Esquerra està plantejada per Junqueras en els següents termes: en un costat hi ha una bona gent, que són Junqueras i la militància, i a l’altra banda hi ha una cúpula del partit que no s’embruta els dits penjant cartells però que s’embruta les mans amb una estructura B, de la qual el president del partit no sabia res i que troba intolerable. Rovira s’ha mig mossegat la llengua. Aquest matí mateix ha piulat: "Per responsabilitat, no contestaré avui a l’Oriol Junqueras. Per respecte al projecte comú, no ho faré fins que tanqui l’actual mandat de la secretaria general. I quan arribi el moment, ho faré pel país i per la bona gent d’Esquerra Republicana."

A veure, dissabte Junqueras va fer una demostració de força congregant vora mil militants. La idea que el guia és clara: no ha paït la derrota del desembre del 2017 davant la improvisada candidatura de Junts amb Puigdemont al capdavant, en què no va poder fer campanya perquè era la presó, i creu que el partit no va saber jugar prou els mèrits d’Esquerra en la celebració de l’1 d’Octubre. A sobre s’ha trobat que l’etapa d’haver portat el partit a ser influent a Madrid i a presidir la Generalitat l’ha agafat a la presó o inhabilitat, i Junqueras, que té un gran concepte de si mateix, creu que després de tot el que ha suportat li correspon el dret a intentar ser ell el president del país. La paraula la tindran els militants. 

I mentrestant el president Illa continua insistint en la seva idea d’ofrenar noves glòries a Espanya: “Catalunya ha estat i estarà a la primera línia de solidaritat a Espanya. Som poc de donar lliçons, però tampoc ens les donaran en matèria de solidaritat aquells que, abaixant impostos, reclamen més recursos. Això no és solidaritat”.

Illa té raó en això que fan els governs autonòmics del PP mentre exigeixen que Catalunya pagui. Una altra cosa és l’apropiació del terme normalitat. En la visió d’Illa, la Catalunya normal és la seva.: “La revolució de la normalitat. De tornar a ser un govern normal per a un país normal”.

Només és normal una Catalunya espanyola. Home, no, el que no és normal és no poder fer un referèndum d'independència o pretendre liderar Espanya quan totes les condicions polítiques i econòmiques tendeixen a xuclar el poder i els diners cap al centre. 

Bon dia.