L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Jorge Fernández Díaz, mentider per la pàtria'

Avui hi ha dos temes greus; vells, però greus. Els Jocs del 2030 i el ministre Fernández Díaz dirigint personalment la policia patriòtica espanyola contra Jordi Pujol i el Procés.

Els Jocs: tal com va avançar l’ARA, ahir el president del COE va anunciar que no presentarà la candidatura conjunta Aragó-Catalunya als Jocs d’Hivern del 2030. A l'hora de justificar-ho, Blanco va dir:

"La diferència d'aquesta candidatura és que l'hem destrossat nosaltres des de casa. Aquesta és la diferència. És que tenim un projecte meravellós que l'hem de presentar i no som capaços de posar-nos d'acord pensant en la grandesa del projecte".

Esclar, dit així, el titular és inexacte i molt suau amb la responsabilitat del president de l’Aragó, Javier Lambán, i sembla que els governs de Catalunya i Aragó s’han barallat per igual.

La prova d'això que els dic és que el mateix president del COE, Alejandro Blanco, ha dit aquest matí a RAC1 que no hi ha dubte que la part que s’ho ha carregat ha estat l'Aragó i que la part catalana, on ha posat Pere Aragonès, Laura Vilagrà, Jordi Sànchez o Jaume Collboni, ha fet un “treball espectacular”, i que és Lambán qui ho ha polititzat. Esclar, ha volgut ser molt hàbil, el president del COE. Ahir fa la roda de premsa, avui tothom recull el titular “Ho hem destrossat a casa”, i aquest matí diu a una ràdio catalana que Lambán és el responsable del fracàs.

Remarco tot això perquè això no és una batalla, com va dir Blanco ahir, entre independentistes i constitucionalistes. Això, senyor Alejandro Blanco, és anticatalanisme. Punt. Anticatalanisme que el govern espanyol ha deixat que triomfi encara que a Espanya li costi l'organització d’uns Jocs. Lambán s’ha rifat Pedro Sánchez i Miquel Iceta, socialistes com ell, i s’ha rifat les valls d’Osca i els seus propis tècnics, que estaven d’acord amb els de la Generalitat. Però ja passarà comptes amb els aragonesos. 

I segon tema vell però greu. A El País llegim que Jorge Fernández Díaz va dirigir l’operació Catalunya contra Jordi Pujol. El que era ministre de l’Interior del PP apareix gravat en una conversa amb Villarejo en què li diu:

“Negaré sota tortura que aquesta reunió hagi existit”. I atenció, perquè aquesta gravació demostra que Fernández Díaz va mentir al Congrés quan va dir: “Mai he despatxat res amb Villarejo en els meus cinc anys de ministre”. Que no?

Gravació del desembre de 2012, reunió de Fernández Díaz, el número u de la policia Eugenio Pino i Villarejo, que és qui grava. La reunió dura un quart d’hora, i Villarejo explica que ja ha parlat amb un parell de jutges que estan d’acord amb acceptar una denúncia a Victoria Álvarez  per empastifar els Pujol. I només començar el ministre Fernández Díaz diu: 

“Per a la seva informació, aquesta conversa no ha existit, està clar? El ministre no sap res del tema, i estem entre cavallers, per tant, aquesta conversa no ha existit. A partir d’aquí, estem en condicions de judicialitzar-ho a l’Audiència Nacional?” I Villarejo contesta: “Jo crec que sí”.

I atenció, perquè hi ha l’àudio d’una altra reunió en què, després de tornar a dir que “el ministre no en sap res, eh?”, i que “estic parlant amb servidors de l’Estat i negaré fins i tot sota tortura que aquesta reunió hagi existit”, Villarejo tranquil·litza Fernández Díaz i li diu que amb el que Victoria Álvarez diu de Jordi Pujol fill, “de matèria per a l’Audiència Nacional n’hi ha”. I diu que el jutge degà de l’Audiència Nacional li ha dit que si la causa no va a parar a un dels quatre jutges “que ja estan tocats” demanarà “a qui li caigui en el repartiment que abans de fer res parli amb vosaltres”. O sigui, que el jutge parli amb el ministre. Això ho diu Villarejo i ves a saber, però aquí salta pels aires la independència del poder judicial. 

O sigui, que tenim un ministre que fa servir la policia per destruir adversaris polítics i que menteix en seu parlamentària i un policia que diu que els jutges aniran de bracet del govern. Espanya, 2012, ara fa deu anys. I tot perquè el ministre diu que estan davant d'"una qüestió d’estat que afecta la unitat d’Espanya”. I així van anar, amb sort diversa, contra els Pujol, Artur Mas i Xavier Trias. 

I ara els puc sentir dient “I què? Si no passarà res”. I tenen raó. Si de cas, serveixi tota aquesta informació per posar la reputació d’aquest ministre del PP al lloc que li pertoca i per saber que qualsevol projecte d’independència s’haurà d’enfrontar a un estat que no dubta a actuar d’acord amb el lema “Tot per la pàtria”. I que tot és tot. 

Bon dia.