L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'La integritat física de Puigdemont, amenaçada'

És un goig tornar-los a saludar al començar una nova temporada. Quan vam emetre l'últim capítol de la temporada passada, Esquerra encara no havia decidit investir Salvador Illa i Carles Puigdemont no havia protagonitzat el seu increïble viatge a Barcelona amb tornada a Waterloo. D’Illa, d’Esquerra i de Puigdemont hem de parlar avui.

A curt termini (d’aquí al desembre) el més important que ha d’aconseguir el president Illa és aprovar els pressupostos de l’any que ve. Sap que en té els vots (els del PSC, Esquerra i Comuns) sempre que la negociació per al finançament pactat amb Esquerra no descarrili. Aquí tenen un aperitiu d’ahir mateix del que ens espera per variar. President d'Andalusia, Moreno Bonilla: “Això és com si a les comunitats autònomes, Catalunya està menjant en una taula, s’aixeca d’aquesta taula, se’n va a una altra taula i demana un menú a part”

El més indecent d’aquest debat és que tota la vida ens hem hagut de sentir allò de “catalans insolidaris” i ara resulta que si Catalunya no aporta tant, continuem sent insolidaris. O sigui que fins ara ens ho deien per esport, o com va, això? 

La negociació del finançament singular per a Catalunya, a part de molt complicada, és curiosa, perquè el PSC no estava per una mena de concert. Ara, els socialistes catalans tenen un doble incentiu per defensar-lo: l’estabilitat del govern d’Illa a Catalunya i la de Pedro Sánchez a Madrid, que necessita els vots d’Esquerra i de Junts per aprovar els pressupostos generals de l'Estat del 2025. Ja els vaig dir que per a Espanya és més difícil canviar el finançament de Catalunya que aprovar l’amnistia, i per això el president Illa ja va sortir ahir a La Vanguardia a dir que “Catalunya té capacitat de millorar Espanya”, paraules que pretenen tranquil·litzar. Estaria bé que Illa, que no és independentista precisament, que ha sigut ministre d’Espanya, que és amic personal de Pedro Sánchez i passen dies de vacances junts, demanés una entrevista a TVE en prime time i expliqués als espanyols l’enorme perjudici que causa a la vida dels catalans la diferència entre el que paguen i el que reben i que aquí no s’està negociant cap privilegi, sinó revertir un infrafinançament. 

Finalment, Pedro Sánchez sap que Junts és tan decisiu com impredictible, sobretot mentre l’amnistia no arribi a Puigdemont, que és un escàndol la desobediència dels jutges que s’oposen a aplicar-l'hi. L’amnistia i una altra cosa: la seguretat de Puigdemont.

Avui publiquem que el govern espanyol està deixant que passi el temps sense posar-li escorta al president a l’exili. Fa nou mesos que el ministeri de l’Interior va demanar un informe a l’Advocacia de l’Estat i no ha arribat. Nou mesos. ¿Hem d’entendre, amb aquesta dilació, que el que està passant és que el govern espanyol li està dient a Junts que s’ocuparà de la seguretat del president a canvi dels vots al Congrés? ¿El PSOE vol que Junts pagui un preu polític per la seguretat del president? El cas és greu, perquè Puigdemont està permanentment amenaçat de mort. I després de la seva aparició a Barcelona encara més. És a dir, la seva integritat física corre perill mentre continuï només protegit per coratjosos voluntaris desarmats. La seguretat de Puigdemont s’ha de garantir, és un expresident de la Generalitat, és un electe, cap de l’oposició, i millor que algun dia no ho hàgim de lamentar.

Bon dia.