L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'La importància relativa de la mesa del Parlament en la investidura'

Demà passat, a les 12 de la nit, començarà la campanya de les eleccions europees i això està tenint un doble efecte en els partits. Per un cantó, la negociació per a la investidura de Salvador Illa o de Carles Puigdemont s’està desenvolupant sota el radar. I, per un altre, els insults de Milei a la dona de Sánchez s’estan amplificant i convertint en una crisi diplomàtica. Anem a pams.

En les pròximes tres setmanes, fins al diumenge, 9 de juny, dia de les eleccions, serà molt difícil que els partits catalans puguin negociar res de debò, “només tempteig i prou”, em diu una de les parts negociadores. Només hi haurà una excepció, que és que el Parlament s'ha de constituir en els vint dies hàbils següents a les eleccions, és a dir, el dilluns, 10 de juny, com a molt tard, l’endemà de les eleccions. En aquesta primera sessió, la nova cambra elegirà el president o presidenta del Parlament, les dues vicepresidències i les quatre secretaries de la mesa. El PSC, guanyador de les eleccions, tindrà un incentiu per ser generós en la composició de la mesa, perquè necessita vots per investir Illa i, per tant, en la composició de la mesa ja hi veurem una intenció. Però a hores d’ara tothom es manté en les seves posicions: Illa diu que no trobaria adequat rebre els vots del PP, Esquerra diu que està llepant-se les ferides i que el seu mal no vol soroll i Junts, que manté la candidatura de Puigdemont a la investidura, diu que no li vinguin amb pressings, que no els coneixen, que el que passi a la mesa no serà definitiu per a la investidura. Esquerra no voldria repetició electoral i potser a Junts pensen que per què no, i aquesta podria ser una de les cartes per negociar amb avantatge. Ja ho veurem, però no esperin gaires pistes en les pròximes tres setmanes. Pensin que un cop constituït el Parlament, hi hauria fins al 25 de juny de coll per a la primera sessió d’investidura.

O sigui, a Catalunya, negociació postelectoral discreta perquè venen les eleccions i no és qüestió de significar-se amb pactes. A Espanya, en canvi, pirotècnica preelectoral de la més efectista. 

Sánchez allarga la crisi amb l'Argentina i Milei també. Sánchez exigeix respecte per Espanya mentre Milei hi ha tornat aquesta matinada, un cop ha aterrat a Buenos Aires, dient que l’agredit és ell i que Sánchez és un covard per amagar-se sota les faldilles de la seva dona. Mirin com titulem avui: “Sánchez utilitza el xoc amb Milei per fer campanya contra el PP”. Milei és un provocador maleducat. Aquesta nova extrema dreta ja ho fa, això, trenca amb les normes d'educació convencional, amb els usos i costums diplomàtics, perquè diu que són hipocresia, per això parlen dels immigrants o dels rivals o de les ideologies que combaten amb insults. I això, a Sánchez, li va de meravella, perquè li permet posar un dolent en el seu relat i fer campanya en nom de la bona educació, el progressisme, i fer-la contra el PP, que governa amb Vox, que és qui va portar Milei a Madrid. I així no parlem dels problemes que tenim, ni a Espanya ni a l'Argentina. Pensin que Milei en va dir de l’alçada d’un campanar, a Madrid, per exemple que “la justícia social és una aberració”. Però això importa menys que titular de corrupta la dona del president. 

En política, tenir un antagonista és bàsic. Va molt bé per mobilitzar els teus i per dir que compte que venen els dolents, encara que no se sàpiga molt bé què pots oferir tu. Espero, per al bé de tothom, que no estirin gaires dies més el xiclet gastat de la crisi diplomàtica amb l'Argentina.

Bon dia.