L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'La implosió d'Esquerra'

Deia un dels més citats filòsofs del segle XX, Johan Cruyff, que cada desavantatge té el seu avantatge. Apliquem-ho al president Illa. El desavantatge és que té un to gris, avorrit, de PSOE monàrquic i de president de comunitat autònoma, més que de nació.

L'avantatge és que el país està tocat, i ve de més de deu anys de dies històrics i trepidants, i Illa ha captat que un to de calma montserratina ja li va bé. I dos, que Illa va avançant lentament amb propostes que recorden allò de la pluja fina, com la d’ahir: compromís de 50.000 pisos, 4.400 milions d’inversions en quatre anys. Agafant-se al problema de l’habitatge, que és el més sentit en aquests moments, Illa ha trobat el millor exemple per explicar què vol dir allò de “torna la Catalunya real”.

Ara, el president sap que si Catalunya no pot disposar del seu esforç fiscal, no podrà millorar els serveis públics, com pretén. Ahir va dir una frase que va fer fortuna. Insistint en el seu tarannà endreçat, previsible i sempre a favor de la legislació vigent, va dir que les tres úniques revolucions a les quals ell s'apuntaria serien la del bon govern, la de la normalitat institucional i la del respecte. Bon govern, molt bé, normalitat difícil amb polítics a l’exili i inhabilitats perquè el Congrés ha aprovat una llei que el Tribunal Suprem no li dona la gana d’aplicar. I respecte, quan els trens no funcionen i fins i tot s’incendien; la falta de respecte a la gent és molt gran. 

I després hi ha Esquerra. Primer, acaba el seu discurs Salvador Illa, els comuns estan contents amb l’anunci dels pisos i Esquerra, per boca de Marta Vilalta, valora així el discurs presidencial:

“Un president del govern amb poca ambició encapçalant una Generalitat de Catalunya més aviat gestora que no pas il·lusionada i transformadora per al nostre país. Un president fent de delegat de la Moncloa i no de president de Catalunya”.

Me'n faig creus. O sigui, Esquerra va veure un president Illa supeditat a la Moncloa. Quina sorpresa, oi? I fa servir l’expressió “gestoria”, igual que Puigdemont. Si ja s’esperaven discursos com aquest, i presidències poc ambicioses com aquesta, per què el van fer president? És una contradicció flagrant.

Esclar que el dia ja havia començat molt torçat a Esquerra. Xavier Vendrell va revelar a Catalunya Ràdio que després de la DUI, Junqueras es va amagar a Montserrat. Aquell passat és dur de sentir avui, però és passat. Junqueras vol continuar sent futur. I Vendrell també té una idea sobre el futur d’Esquerra. Com pot ser el líder del partit algú que quan li pregunten si va votar a favor o en contra d’investir Illa no contesta i diu que la seva opinió no té més importància?

“Oriol Junqueras el que no pot fer és amagar-se en els moments clau. ¿De veritat em diu que vol liderar el partit una persona que amb la decisió més delicada que hem de prendre en aquest moment, que és si fem Illa president, s’amaga i no es posiciona?”

Des del respecte per la vida interna d’un partit i les seves decisions, notin tot això: notin que la trama “B”, les crítiques de Junqueras als que no han penjat cartells, entrevistes com la de Vendrell, tot això, no és pressing ERC. No és algú de fora que va burxant. Estem assistint a una implosió, una detonació d’Esquerra des de dins, com si les parets del partit ja no poguessin aguantar més la pressió que s’han anat insuflant als darrers anys. Que els responsables d’aquesta implosió busquin liderar el futur del partit mereix una reflexió profunda dels militants que tindran el vot a les seves mans.

Bon dia.