L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'La gent a la Diada "ni es desespera ni es fa il·lusions"'

Després d'una dècada de Diades amb manifestacions milionàries als carrers, el present no resisteix la comparació. Si ens comptem, la comparació amb el passat recent és eloqüent:

Del milió vuit-cents mil que van omplir la Diagonal i la Gran Via el 2014 als 70.000 d’ahir. Però no calia comptar manifestants per saber que l’independentisme ha perdut suports públics. Per exemple el suport que s’expressa en vots. El president de Catalunya es diu Salvador Illa i és socialista i posa la bandera espanyola a les reunions a Palau. O sigui que el canvi de cicle ja el podíem donar per descomptat molt abans de saber quanta gent sortiria ahir al carrer.

I amb tot, ahir va sortir força gent al carrer, donades les circumstàncies. Van sortir-hi d’una manera més tranquil·la, menys urgent, més a dir que encara hi són i que tota la repressió i tota la divisió no els han derrotat. Per això és excel·lent aquest titular del nostre cap de política, Aleix Moldes: “Una Diada sense baralles (ni projecte compartit)”. I tot i així, Òmnium i ANC van llegir un manifest conjunt, i milers de persones van tornar a sortir als carrers del país. 

Amb quin ànim? Deixin-me que els llegeixi això. “Em faig creus de veure prou estelades i samarretes oficials per desencadenar un flaixbac. No és només que hi hagi moltíssima més gent de la que s'esperava: és el to. No hauria dit mai que em trobaria una alegria simple i tranquil·la”. 

Ho firma Joan Burdeus a la crònica que publiquem avui. I afegeix: “La majoria impenitent de jubilats es barreja amb un nombre digníssim d’adolescents i, encara que el conjunt s’ha reduït en termes absoluts, la proporció és indistingible de la dels grans dies i desmenteix el clixé que ara només és cosa de vells. La gentada no es pot comparar amb la del 2017, esclar, però la sensació és que no fa falta perquè ja ens entenem tots”. I aquesta frase que ho resumeix a la perfecció: “Els manifestants llegeixen perfectament l’ambient i ni es fan il·lusions ni es desesperen. És com si deixar de votar els partits independentistes a qualsevol preu hagués alliberat una mica de tensió”.

“Ni es fan il·lusions ni es desesperen”. Però hi són. El fet que no hi hagi un objectiu immediat al calendari, que no hagi de passar res amb imminència que pugui canviar les coses, que no hi hagi cap rècord a batre ni cap dia històric que ens capgiri la vida li dona a la reclamació independentista un aire de solidesa més gran, curiosament. Pot semblar una paradoxa, però el fet mateix que molts independentistes hagin deixat de votar Esquerra, Junts o la CUP, els ha alliberat, però no per desentendre’s de la idea de la independència, sinó per sentir-se vinculats a estratègies que ja veuen que han estat curtes de mires. 

I això és molt madur, molt adult, i al mateix temps és trist. La gent hi és, i Esquerra, Junts i la CUP no sempre hi han estat. I tots han pagat un preu, especialment Esquerra i junts, amb empresonats i exiliats, però en comptes de tornar amb unitat la gran solidaritat i generositat de què han estat objecte, s’han dividit com si la independència ja estigués feta. 

Una Diada es mesura per la xifra i pel to. La xifra és baixa. El to és clarivident. El missatge de l’Onze de Setembre del 2024 és per a Esquerra, Junts i la CUP: no heu estat a l'altura del que esperàvem de vosaltres.

Bon dia.