L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Femcat o com serà Catalunya d'aquí 20 anys'
Vora 12 hores parlant del futur del país van servir per constatar que tenim un problema d’empobriment general (PIB per càpita), de fuga de talent, i que hem rebut una quantitat d’immigració com gairebé cap lloc més al món
Avui ens toca a nosaltres estar en alerta i mirar el cel, sobretot de l’Ebre a Tarragona. I aquesta, l’alerta i les restriccions de la mobilitat, serà la nostra nova normalitat perquè els fenòmens atmosfèrics violents poden ser més freqüents.
Ara, després de la violència de la tempesta, ha vingut la violència de la tempesta política, que fa bastant fàstic. Ahir Feijóo va dir que la reconstrucció al País Valencià costaria el que costarà un any de finançament singular pactat amb els independentistes catalans. Tot s’hi val per descarregar Mazón de la seva grandíssima culpa i transferir-la a Sánchez. Posats a buscar d’on podríem treure diners per a València, li suggerim al senyor Feijóo que calculi el que els han costat als valencians els casos de corrupció del seu partit al País Valencià, que han acumulat 135 condemnes, inclosos presidents com Zaplana i Camps. La trama Gürtel, Brugal, Terra Mítica, Valmor, Imelsa, Rabassa o Emarsa, plens de plusvàlues indecents, sobrecostos, xarxes clientelars, que van fer que el 2018 el govern del Botànic es trobés amb un deute de 5.400 milions.
Mazón és un cadàver polític (o hauria de ser-ho, perquè a vegades la gent, com més roben alguns polítics, més els votem) i ahir el PP va portar la seva tinta del calamar a Brussel·les. Això li deia Dolors Montserrat a la ministra de Transició Ecològica, Teresa Ribera, que havia anat al Parlament Europeu a passar l'examen de comissària.
"Aquest examen és totalment innecessari, fa quinze dies es va enfrontar a l'examen de la seva vida a València. Com a actual ministra del Clima ha suspès, a vostè li corresponia haver evitat la tragèdia, perquè vostè és responsable de la prevenció, preparació i resposta dels desastres climàtics. Avui no hauria d'estar compareixent aquí, sinó que hauria d'haver sortit davant del Parlament espanyol, davant dels seus conciutadans. Però ha preferit estar amagada per salvar la seva poltrona europea i estic convençuda que la història i els jutges la jutjaran per la seva inacció i incompetència ."
El País titula avui la informació d’aquest hearing “A Brussel·les va arribar una certa olor a Madrid”.
No tot són desgràcies. Mirin, ahir la Fundació d’Empresaris de Catalunya, Femcat, va celebrar els seus 20 anys preguntant-se, en un acte que va durar tot el dia al Palau de la Música, a Barcelona, com hauria de ser Catalunya d’aquí 20 anys més, el 2044.
Vora 12 hores parlant del futur del país van servir per constatar que tenim un problema d’empobriment general (PIB per càpita), de fuga de talent, i que hem rebut una quantitat d’immigració com gairebé cap lloc més al món. Entre el 2019 i el 2022, el 40% dels nascuts a Catalunya tenia una mare estrangera.
Això ens obre la porta (ja ho deia la Carme Junyent) a poder estendre el català a la segona generació (cas de Lamine Yamal), i és una oportunitat d’or per integrar i viure a Catalunya el mateix que als primers països del món: la diversitat, que és indefugible i fa les empreses i les societats més riques si la integren.
Es va parlar, esclar, de la intel·ligència artificial. El vicepresident de Google, el català Xavier Amatriain, va convidar-nos a acceptar que la IA és millor que nosaltres en algunes coses, i no passa res. Com vam descobrir de les calculadores, en el seu moment. Que la intel·ligència ja no és una característica exclusivament humana. I que la destrucció de llocs de treball que causi la IA hauria de ser compensada en formació, de noves feines, de persones gestionant persones. Humana. Però que la IA no té presència física, com nosaltres, ni sentiments, ni judici i que les decisions finals i les responsabilitats de fer ens han de correspondre a nosaltres.
La gran amenaça: la desigualtat, la falta de cohesió social. Cap país (i la seva democràcia) no tira si la meitat de la gent senten que no tenen oportunitats, ells o els seus fills; que no troben un pis, o una feina pagada en relació al seu esforç.
Bon dia.