L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Un èxit però encara no una victòria'

Amb un estat de dret tan prim com l’espanyol, la inseguretat jurídica d’un independentista català és total. I com a país, tenim tanta feina pendent que l’alegria d’avui, ben natural, ha de donar pas a la consciència que estem davant d'un èxit, però no davant d’una victòria

Marta Rovira ha tornat aquest matí a Catalunya. S’ha acabat l’exili de sis anys i quatre mesos per a la secretària general d’Esquerra. Per a ella, i per als altres exiliats a Suïssa, acusats de terrorisme per les protestes del Tsunami Democràtic. Rovira i tot el grup s’han aturat primer a Salses, a la porta dels Països Catalans, i després han enfilat l’autopista i poc abans de dos quarts de nou del matí han passat per la Jonquera i han baixat del cotxe a Cantallops, el poble de la família de Ruben Wagensberg. Allà s’ha trobat amb les amigues de Vic, amb Oriol Junqueras i amb companys del partit. Són imatges històriques. 

Una altra cosa és el sentit de la càrrega històrica que porten. Des d’un punt de vista polític, Esquerra i Junts han aconseguit arrencar l’amnistia del govern espanyol, contra pronòstic, gràcies al resultat de les eleccions espanyoles d’ara fa un any. És curiós perquè no va ser un bon resultat per a l’independentisme, electoralment a la baixa, com tampoc el del PSOE perquè va perdre, però el fet que el PP necessités Vox per investir Feijóo feia impossible que cap partit més volgués sumar-se a la ultradreta. D’aquí la investidura de Sánchez i d’aquí, l’amnistia, que és tot un èxit.

Avui és un dia feliç per a Marta Rovira i els altres exiliats, però els exilis encara no s’han acabat (com no s’han acabat les inhabilitacions) i a ningú se li escapa la importància de la figura del president a l’exili, Carles Puigdemont, que els jutges del Tribunal Suprem estan esperant amb candeletes per empresonar-lo. No, encara estem lluny de la normalitat.

O, sense anar més lluny, avui expliquem que el Tribunal Suprem posa també traves a l’aplicació de la llei d’amnistia a manifestants postsentència. El tribunal argumenta que l’amnistia pot vulnerar el dret a la igualtat davant la llei pel fet que només es deixi sense efecte la condemna per aquests delictes quan estan relacionats amb el Procés, vaja, quan només afecta independentistes. I així tot, podríem dir. De fet, com sempre, el que ho diu millor és en Miquel Ferreres:

Estan contents amb l’amnistia? Tenint en compte que m’han perdonat uns delictes inventats, no em quedo gens tranquil. Qualsevol dia poden tornar a inventar-ne de nous.

Amb un estat de dret tan prim com l’espanyol, la inseguretat jurídica d’un independentista català, o d’un dirigent de Podem o de Bildu és total. I com a país, tenim tanta feina pendent que l’alegria d’avui, ben natural, ha de donar pas a la consciència que estem davant un èxit, però no davant d’una victòria.

Bon dia. 

stats