L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Et parlo en català perquè no som a Espanya, som a la teva botiga'

Hola, com estan?

Aquest cap de setmana, l’ARA s’ha preguntat: “Es pot viure 24 hores en català?” En un reportatge ideat i confegit per la periodista Laura Serra, hem passat per les experiències lingüístiques més comunes dels catalanoparlants i per les opinions dels experts.

Algunes conclusions majoritàries són clares:

Que va per barris. És més fàcil viure en català a Osona o al Berguedà que al Baix Llobregat o a Barcelona.

El català no té els mateixos drets i deures lingüístics que el castellà. El castellà és obligatori i el català, no. Aquesta diferència té conseqüències notòries, perquè els catalanoparlants experimentem una forta pressió per passar-nos al castellà en multitud d’ocasions de la vida quotidiana.

Però no sempre canviem per obligació. La majoria de vegades ho fem per ser educats. La psicologia diu que intentes caure bé a la persona amb la qual estàs parlant. 

Ja no vivim en una societat bilingüe (o català o castellà), sinó que vivim en una societat multilingüe, i el multilingüisme és un fenomen global en les economies avançades com la catalana. La demografia ha canviat: ben bé la meitat dels habitants de Catalunya no només no tenen el català com a llengua materna o familiar, sinó que ni tan sols hi estan en contacte.

Té solucions, això, sí. I sé que tant el Govern com Òmnium hi estan a sobre per respondre-hi aviat.

Però hem de ser conscients que parlem una llengua que està a la intempèrie jurídica, demogràfica, econòmica, històrica i política. El català no és estrictament imprescindible per guanyar-se la vida a Catalunya, ni gairebé per viure-hi.

Que la política espanyola i bona part dels seus mitjans, que tenen potents altaveus que se senten aquí, a Catalunya, menystenen el català o menteixen dient que s’imposa, com aquell diputat regional de Vox que deia que a un nen no li donaven menjar a l’escola perquè no parlava en català.

I, per tant, part de la solució recau sobre la nostra actitud. L’article va rebre molts comentaris, que anaven de “jo parlo en català sempre i gairebé mai no he tingut cap problema” a “només em faltava salvar el català, amb els problemes que ja tinc”. Però el cert és que els experts consideren vital modificar l’hàbit de canviar d’idioma per millorar l’ús social del català.

I d’aquí L’“estrès lingüístic”, perquè quan parles en una llengua minoritzada el pes de la interacció sempre recau en tu, perquè sempre s’espera que tu facis un esforç per resoldre la situació comunicativa, perquè ets bilingüe. 

Encara hi ha un fenomen més recent: gent contrària al català o mandrosa, o que creu que no té cap necessitat de parlar català, està aprofitant l’excusa del Procés per considerar-la una llengua de part (la llengua dels independentistes) i no pas una llengua de o per a tothom. Hi ha un rebot contra el català a Catalunya. No és gaire difícil que et deixin anar un “En castellano, que estamos en España”. Un lector em va explicar que un dia que li van dir això va contestar: “No, no estamos en España”. I quan l’altre ja es pensava que li diria “Som a Catalunya”, li va dir “Estamos en su tienda, y es muy poco inteligente por su parte hacer sentir mal al cliente”. Va en la línia de l’experiència de molta gent que ha escrit al diari: si aguantes en català, molta gent canvia i passa a contestar-te en català.

Nota a peu de pàgina: Ignasi Guardans Cambó, que va ser diputat de Convergència, va llegir el reportatge i va penjar un tuit: "¿Se puede vivir 24 horas en catalán?", se ha preguntado el diario de cabecera del nacionalismo. Aspirar a eso ya no es solo una opción "política". Es opción pueblerina, cerrada, aldeana, inculta, estrecha, pobre, cateta, ignorante, arcaica, localista, palurda y provinciana”.

Els danesos o suecs que es pregunten si poden viure en danès o suec deuen ser provincians, també. L’autoodi és molt autodestructiu. 

Bon dia.