L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Esquerra i el risc d'assumir que també cal jugar brut'

Avui continua l’escàndol (no és exagerat fer servir aquest terme) per la interlocutòria del Suprem en què es nega a aplicar l’amnistia. Si fins i tot una magistrada del tribunal ha emès un vot particular dient que el document retorça el concepte de l’ànim de lucre i que aplicar l’amnistia és l’única interpretació lògica, poca cosa més podem afegir-hi nosaltres, més enllà d'assenyalar que l’Estat ha triat el camí de la confrontació just quan a Catalunya el PSC, Junts i Esquerra estan negociant la investidura del pròxim president de la Generalitat. El Suprem vol Puigdemont a la presó, encara que ho hagi d'aconseguir negant-se a aplicar una llei. En les últimes hores, a més a més, han quedat amnistiats 46 policies investigats per les càrregues de l’1 d’Octubre en escoles de Barcelona, perquè la seva actuació no va superar el llindar de gravetat necessari per excloure's de la seva aplicació. De moment, més de la meitat dels amnistiats (uns setanta dels 550 que hauria de beneficiar) són policies. La violència ha estat amnistiada, i les urnes, no. El contrast és humiliant.

Mentrestant, Esquerra ha quedat profundament tocada pel treball d’investigació de l’ARA que ha revelat un fet que si no hagués estat pels periodistes d’aquest diari potser no hauríem conegut mai: que els cartells sobre l’Alzheimer amb els germans Maragall van sortir d’Esquerra mateix.

Ernest Maragall va dir ahir en una carta oberta que el director de comunicació del partit, Tolo Moya, li havia demanat disculpes per uns fets dels quals havia perdut el control, però Moya va dir més tard que demostraria qui era l’ideòleg dels cartells i d’accions del que s’ha anomenat "estructura B" d’Esquerra.

Algunes consideracions: els cartells van ser tan miserables com el nivell intel·lectual i ètic de la persona a qui li van passar pel cap, però més encara de qui no ho va impedir i no va acomiadar fulminantment la llumenera que se li va presentar amb la idea.

Esquerra ha presumit històricament de mans netes (això ja ho deia Carod Rovira), per contrast amb els casos de corrupció que han esquitxat el PSC o Convergència, i Junqueras, a banda de considerar-se ell mateix molt bona persona, ha repetit que Esquerra és el partit de la bona gent. La notícia dels cartells destrossa aquesta imatge. 

Crec que dins d’Esquerra -que ha passat de partit petit a partit gran en termes de representació al Parlament, fins al punt que va recuperar la presidència de la Generalitat, o d'influència del seu grup parlamentari a Madrid- hi ha hagut gent que s’ha pensat que per assegurar la continuïtat de l’èxit electoral havien de jugar amb unes altres armes, les dels partits grans, la de “no podem anar amb el lliri a la mà”, la d'“això ho fa tothom”, el joc fort per no dir brut, i que aquest cartell no neix sol si no hi ha una dinàmica interna, encara que sigui d’un grup petit, que treballi amb opacitat tolerada per fer la feina bruta. 

La reflexió podria continuar, esclar, sobre l’existència d'estructures B a tots els partits i sobre com l’ètica, la categoria personal, la bondat, semblen conceptes que expressen debilitat en un mercat tan competitiu com el del vot. És part de la societat en què vivim, i constatar-ho fa mal.

Bon dia.