L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Esquerra i la gestió del «mentrestant»'

Com que ja saben que ens agrada subratllar allò que funciona, remarco d’entrada la notícia que Hipra, una farmacèutica d’Amer, vendrà 250 milions de dosis de la vacuna contra el covid-19 a la Unió Europea. 

Ho va explicar Pedro Sánchez, que ahir va anar a la planta d’Amer per segona vegada (la primera va ser ara fa dos anys) i va es va declarar emocionat pel fet que aquesta vacuna, de nom Bimervax entri al mercat internacional.

De fet, la vacuna hauria pogut ser comercialitzada molt abans, però els organismes europeus han trigat molt, massa, a autoritzar-la, potser per pressions de les multinacionals farmacèutiques més poderoses. 

Remarco l’èxit d’Hipra pel que representa de feina ben feta a Catalunya. Mirin, quan fa tres anys tot el planeta es va confinar, el ministre de Sanitat, Salvador Illa, va anar preguntant per Espanya qui estava en condicions d’elaborar una vacuna. I totes les respostes el van portar a Hipra, per la senzilla raó que fa dècades que es dedica a fabricar vacunes per a animals. Hipra no fa soroll (si vostès no tenen bestiar o no eren d’Amer o de la Selva, és molt probable que no n’haguessin sentit a parlar mai). Ha hagut d’aguantar campanyes nacionalistes espanyoles de mitjans que han fet pseudoreportatges a la recerca de qualsevol vincle d’Hipra amb Puigdemont, donat que són del mateix poble. Ara, Hipra ha inventat i se n’ha sortit. Enhorabona. 

I ara, l’acord de claredat. La proposta que ahir va formular el president Aragonès té dues pegues. Primera: no desperta gaire entusiasme popular. Perquè aquesta pel·lícula ja l’hem vist: el lehendakari Ibarretxe va demanar de fer un referèndum al País Basc i el 2005 el Congrés li va dir que no. Turull, Rovira i Herrera van demanar un referèndum per a Catalunya el 2014, i el Congrés els va dir que no.  O sigui, el final és previsible. 

Segona pega: no té consens. Els uns, els comuns, perquè venen les eleccions; els altres, el PSC (que s’han passat mesos reclamant una taula de diàleg a Catalunya) diuen que aquesta no, que és divisiva. Junts diu que de referèndum ja n'hi va haver un, el de l’1 d’Octubre, i que la DUI va ser aprovada per majoria absoluta, i la CUP que el problema és amb l’Estat, no entre catalans. És igual: a un president en minoria i en any doblement electoral no li donaran cap capacitat de liderar una proposta d’aquesta ambició.

I després, hi ha el fons de la cosa. Esquerra pretén instal·lar-se en el poder com el gran gestor del mentrestant, com va ser-ho Convergència o com ho és el PNB. Per gestionar l’autonomia sense deixar d’aspirar a més sobirania i a la independència, cal governar i recordar cada dia que hi ha un problema no resolt entre Catalunya i Espanya. Es tracta, simultàniament, de dir que es vol solucionar el problema i posar-lo en una via lenta de solució. Dir que es té un full de ruta. Aquesta és la proposta d’Aragonès i per això els altres partits no en volen saber res.

Té algun sentit la proposta? Sí. La diplomàcia dels estats entendria una separació votada en una consulta legal i verificable pactada amb Espanya. És més, els analistes estrangers pregunten a l’independentisme "Què esteu fent per assolir la independència?" La resposta d’Aragonès s’entén a escala internacional: estem posant les bases per a un referèndum. O sigui que l’acord de claredat seria, en primer lloc, una ocasió perquè s'aclarissin els catalans.

Al laboratori d’idees, la proposta pot tenir algun sentit, però en la realitat política no en té gaire, a jutjar pel que hem vist. I no tant perquè Espanya no s’avingui a negociar, sinó perquè recordin el gran fracàs paradoxal en què estem: aquest és el primer Parlament amb majoria absoluta independentista, però aquesta majoria és incapaç d'assolir la més mínima unitat per fer res de significatiu. Aleshores, com serà possible el consens per a un acord de claredat?

Bon dia.