L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'ERC protestarà contra la cimera a Barcelona mentre Sánchez hi convida Aragonès'

Avui és un d’aquells dies en què es demostra la capacitat que té Catalunya de condicionar la política espanyola. Mirin el que va passar ahir. Li pregunten a Feijóo per l’assalt tumultuari als tres poders a Brasília. 

Feijóo: “Protegir la integritat de l’Estat, i en aquests moments estem veient el que està passant al Brasil, el que va passar al Capitoli, als Estats Units. Entenc jo que al país d’Europa amb més risc de fragmentació territorial, que és Espanya, entenc jo que eliminar el delicte de sedició és un greu error”.

Notin que al Brasil s’ha repetit l’assalt a la democràcia que va tenir lloc a Washington. Trump i Bolsonaro han tingut l’assessoria de Steve Bannon, que també ha assessorat Vox. El PP no ha parat de fer el discurs que el govern de Pedro Sánchez és un govern il·legítim. I quan li pregunten a Feijóo, de què parla? De la reforma del delicte de sedició. Del fet que amb aquest discurs de la dreta i la ultradreta espanyoles això de Washington i Brasília pot passar a Madrid, ni piu.

Gairebé a la mateixa hora, entren els nous magistrats del Tribunal Constitucional. Intervé el president sortint, González-Trevijano: “Davant la carta magna de 1978 no són oposables sobiranies populars que diuen emanar sense intermediació del suposat mandat directe d’un col·lectiu o d’una col·lectivitat. A Espanya només hi ha una sobirania, la sobirania nacional, la del poble espanyol expressada solemnement el 6 de desembre de 1978 amb l’aprovació de la Constitució.”

De què parla el president del TC? Doncs del fet que, per més majoria parlamentària que tingués l’independentisme, a Espanya, de sobirania, només n’hi ha una. Ho diu havent tingut magistrats amb el mandat caducat, en un context de no renovació del CGPJ. 

Catalunya és sempre la preocupació a vegades més explícita, a vegades menys, de la política espanyola (una altra cosa és quin rendiment en treu Catalunya d’aquesta posició central en la política espanyola), però el discurs, l’acció, l’arquitectura institucional (tot l’estat de les autonomies, per exemple) es fa pensant en Catalunya, en com encabir (o sigui, en com limitar) la seva realitat nacional, el seu potencial econòmic, la seva pròpia cultura política, i embotir-la dins el marc espanyol, és a dir, castellà.  

L’exemple més recent d’això que dic és la cimera Espanya-França de la setmana que ve. Sánchez la porta a Barcelona per demostrar a Espanya i a Europa que ell ha acabat amb el Procés. 

I ara qui té un problema és Esquerra.

La Moncloa hi convidarà el president Aragonès. El convidarà a donar la mà a Macron i després el farà marxar, com es fa amb els presidents autonòmics quan el govern espanyol els convida a fer d’amfitrions quan celebra una cimera internacional amb un altre govern però en acabat no els deixa seure a la taula dels grans. Doncs bé, en el mateix moment, Esquerra s’estarà manifestant contra la cimera, segons va confirmar ahir Marta Vilalta.

Tant si al final Aragonès hi va o no, l'equilibri que haurà de fer Esquerra és notable, perquè Esquerra està pactant amb el PSOE a Madrid a partir del mateix principi, el diàleg, ha anat al darrere dels indults, de la reforma del Codi Penal que ha impulsat Pedro Sánchez. Se suposa que si s’hi manifesta en contra és en contra que Sánchez hagi triat Barcelona com a plató del seu anunci urbi et orbe que el Procés s’ha acabat. Més encara, que el Procés s’ha acabat gràcies a la intel·ligència de les seves polítiques. 

Ja ho vam dir ahir: en aquesta decisió de portar-la a Barcelona, Sánchez ha comès un error de càlcul. No perquè no li pugui sortir bé (si envoltes la cimera de Mossos, semblarà que ha sortit bé, que és del que es tracta, que ho sembli), però portant-la a Barcelona a Sánchez se’l veu que ha actuat encegat pels déus de la supèrbia política. I la supèrbia és mala consellera.

Bon dia.