L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Dretes, esquerres i pisos'
Quan el greuge social és tant a flor de pell, Junts no ha calculat bé les conseqüències del seu vot. Ara bé, de la falta d’oferta en són responsables tots els partits que han governat
Junts va votar contra la regulació dels lloguers de temporada. Ho va fer a última hora, perquè havia anunciat que s'abstindria en la votació, i ho va fer al costat del PP i de Vox. Es tractava de canviar la Llei d’Arrendaments Urbans, a partir d’una proposta que ha pensat el Sindicat de Llogateres i havia presentat Sumar. La portaveu de Junts al Congrés, Míriam Nogueras, va justificar el vot en contra argumentant invasió de competències de la Generalitat i dient que regular els lloguers és ineficaç per abaixar els preus. Però aquest vot en contra ha fet molt de soroll. Molt. Per començar, el va provocar una protesta del Sindicat de Llogateres a la porta de la seu de Junts amb crits com ara “Míriam Nogueras desnona llogateres” o “PP, Convergència, no hi ha diferència”. Això, al carrer. Al Congrés, Gabriel Rufián, sempre interessat en remarcar que abans que res Esquerra Republicana és d’esquerres, va fer la frase del dia: “Doncs hi ha un fantasma que recorre aquest hemicicle. És el fantasma de la dreta i la ultradreta, un bloc nou que s’està conformant. PP, Vox i Junts”.
Junts portarà aquesta llufa d’haver votat en contra de la regulació del lloguer tota la vida, que en reforça una altra que ja li han penjat de fa temps, segons la qual és un partit de dretes, vaja, que és a Catalunya el que el PP és a Espanya.
Per què Junts fa tot això? Junts, com abans Convergència, és un partit que es defineix per l'eix nacional, no per l'eix social, capaç de pactar amb el PP i amb el PSOE, tot i que per les seves polítiques i les seves votacions els coneixereu i sabreu que tira cap a una posició ideològica liberal conservadora amb tocs de socialdemocràcia quan convé.
Ara, però, la seva prioritat és una altra: fer notar a Sánchez que encara no ha acabat de complir res del que li va prometre quan Junts el va fer president: ni el català a Europa, ni, sobretot, l’amnistia, perquè el líder del partit encara és a l’exili. Per tant, Junts pensa fer valer els seus vots de manera imprevisible davant un PSOE que és el rei de donar per descomptat que té una majoria absoluta. El PNB fa el mateix, però no es nota tant.
El problema d’aquesta estratègia arriba quan toca la gent directament, com a la votació dels lloguers d’ahir. Ves-li a explicar a algú que vol llogar un pis i es troba (és el cas de Barcelona) que més del 40% de l’oferta de pisos de lloguer són de temporada (contractes de tres mesos a un any) i que aquesta modalitat, diferent del lloguer permanent (de mínim cinc anys), s’està imposant cada vegada més al mercat immobiliari perquè el benefici per al propietari és més gran.
Junts té un problema, sí, però el problema de l’habitatge el tenim tots, fins i tot aquells que no tenen problemes d’habitatge. Viure en una llar digne és un dret fonamental. És una qüestió de dignitat, però també de futur de la societat, de natalitat, de projecte de vida per a la gent que vol marxar de casa els pares i no pot i pensa que no podrà mai, com si fos una condemna. Quan el greuge social és tant a flor de pell, Junts no ha calculat bé les conseqüències del seu vot.
Ara bé, la solució als problemes de l’habitatge no són les lleis, només, sinó que calen més pisos. Més oferta. I de la falta d’oferta en són responsables tots els partits que han governat. El PSOE ha governat durant 27 anys a Espanya. La ciutat de Barcelona ha tingut un govern d’esquerres durant 41 anys, dels 45 de democràcia. La Generalitat ha tingut presidents d’esquerres durant 10 anys. Home, sembla que la responsabilitat perquè el problema de l’habitatge ens hagi esclatat a la cara deu ser compartida, i en això no han estat bé ni dretes ni esquerres.
Finalment, aquest matí Salvador Illa ha rebut al Palau de la Generalitat un dels seus antecessors, el convergent Artur Mas. Esclar que la trobada del dia, avui a la majoria de portades, és la d’ahir a la Zarzuela. Felip VI rep Salvador Illa. Nou anys després que hi anés Mas, i que no hi anessin Puigdemont, Torra ni Aragonès, un president de Catalunya va demanar audiència al rei.
Illa està buscant ocupar el carril del mig: un socialista cristià, catalanista i pragmàtic, que tant rep Pujol com saluda el rei, com si fos d’un determinat tipus de convergent o de la Unió Democràtica de Duran Lleida, tranquil perquè sap que el flanc del vot esquerranós l'hi cobreix Sánchez. Illa ha flairat l’ambient. Ha vist cansament independentista i ganes de normalitat entesa a la seva manera autonòmica. Amb aquest perfil educat i avorrit, busca ser un president difícil de batre.
Bon dia.
