L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'El 'déjà-vu' de la pregunta d'Aragonès'

Volen tenir un déjà-vu? Sentin el president Aragonès:

“Un referèndum organitzat d'acord entre les parts, circumscrit a Catalunya, i que s'articularia a través d'una pregunta inequívocament clara per complir amb tots els estàndards internacionals. ¿Voleu que Catalunya sigui un estat independent? Aquesta és la pregunta que la ciutadania de Catalunya hauria de respondre amb un sí o amb un no”.

Sentir el president de la Generalitat del 2024, Pere Aragonès, presentant la pregunta d’un referèndum ("¿Voleu que Catalunya sigui un estat independent?") ens recorda el 2014, quan Artur mas va presentar “¿Vol que Catalunya esdevingui un estat? En cas afirmatiu, ¿vol que aquest estat sigui independent?”, i ens recorda el 2017, quan Puigdemont va presentar la seva: "¿Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de República?"

Tres fórmules diferents per a tres tipus de consultes diferents per una mateixa qüestió existencial. La pregunta d’Aragonès d’ahir no té la força de la novetat històrica de la del 2014, en què semblava que Mas trencava el sostre mental de repressió psicològica, fins i tot, que significava preguntar als catalans si volien ser independents; ni té, esclar, l’èpica del 2017, en què el referèndum va entrar amb calçador i va acabar a trompades. 

Però esclar, una cosa és la pregunta i l’altra la seva viabilitat. Al govern espanyol, que té el PSC en campanya, li va faltar temps per dir que “no i no, de cap manera”. 

Ahir es tractava, senzillament, de donar sortida al resultat de l’informe de l'Institut d'Estudis d’Autogovern encarregat pel Govern. L’informe ja estava a punt i Aragonès va decidir presentar-ho amb tanta normalitat com intenció, amb un innegable intent d’aprofitament electoral. És la seva resposta a la pregunta de com vol Esquerra arribar a la independència. És, en certa forma, fer aparèixer Aragonès (i, per tant, Esquerra) en la seqüència de presidents que han proposat al país una pregunta de referèndum. I, per cert, la d’ahir, la més clara i directa. Deixa clar que hi ha una proposta i que el referèndum és el pròxim objectiu. 

Estic segur que el president mateix és el primer a saber que la pregunta d’ahir ha generat més molèsties a Madrid que entusiasmes a Catalunya. Que la pregunta ha provocat una certa indiferència entre els votants d’aquí més d’un mes. 

Per què? Perquè venim de deu anys de donar voltes a preguntes com aquesta, amb un saldo polític negatiu (excepte amb el fet que la independència està avui entre les opcions majoritàries) perquè la Catalunya dels 8 milions està socialment descosida, lingüísticament en alarma, i amb urgències que s'amunteguen, com són la gestió de l’aigua o de l’habitatge.

I després, a veure com ho dic: hi ha una dissonància cognitiva entre la pretesa solemnitat d’una pregunta-proposta com la d’ahir i el comportament dels tres partits independentistes en aquesta legislatura. Han tingut una majoria independentista al Parlament i mai no ha estat operativa. Han anat en contra del sentit comú que diu: primer feu la independència i després ja us barallareu. Ara, quan a les enquestes surt que la majoria independentista està en perill la pregunta és: i què? I què, més enllà del fet? Perquè aquesta legislatura no s’ha notat gens. En aquestes condicions, la pregunta d’ahir, per més clara que sigui i més resultat que sigui d’un procés endreçat de consulta als experts, no fa ni fred ni calor.

Bon dia.