L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'La decebedora compareixença de la consellera d'Economia'

D’un govern nou se n’esperen noves polítiques, un nou to i uns missatges nous. Del govern de Salvador Illa ho podem esperar encara més, perquè els socialistes s’han estat 14 anys a l’oposició. En aquest temps hem vist marxar del partit figures del maragallisme i el municipalisme i hem vist l’arribada d’una nova generació de dirigents. És un PSC nou i, tot i així, el seu discurs és vell, definitivament vell.

Els dic això a propòsit de la compareixença ahir de la consellera d’Economia i Finances Alícia Romero. Va anar al Parlament a explicar en comissió les línies mestres del seu departament. Ara mateix, els dos problemes més importants que té sobre la taula són dos: pactar els pressupostos per a l’any que ve i tancar un acord per al nou sistema de finançament de Catalunya. I per enuig d’Esquerra, Romero va anunciar que prioritzava negociar els pressupostos al sistema de finançament. Certament, calendari en mà, els pressupostos són urgents, però si aquest és l’argument anem bé, perquè en política, com a la vida, sempre hi ha una cosa urgent que no et deixa fer una cosa important. I aquí la cosa important, l'única cosa important del seu departament, allò pel qual pot passar a la història bé o malament, és el nou finançament. Començar dient que primer pressupostos, com si no hi pogués haver dos equips negociadors, és mostrar un entusiasme relatiu, un entusiasme concordant amb els missatges d’ahir. El missatge de la consellera va ser “Catalunya ha de tornar a liderar les grans transformacions d’Espanya”. Quantes dècades fa que sentim aquest missatge? Si era el programa de la Lliga Regionalista fa un segle. Si això ho deia Pujol, si era el programa del catalanisme polític. Modernitzar Espanya des de Catalunya, com si sortíssim del franquisme, com si Espanya, actualment membre de la UE i de l’OTAN, necessités alguna cosa més de Catalunya que pagament puntualment dels seus impostos. 

Però insistint en aquest idea, la consellera Romero va anar més lluny:

“A mi el que m’agradaria, i el que agradaria en aquest govern, és que aquell lideratge que va fer Catalunya els anys 2007 i 2008 per aconseguir aquell sistema de finançament també el fes aquest 2024. Catalunya ha de tornar a liderar les grans transformacions, a Catalunya i a Espanya. I una d’elles és el sistema de finançament”. 

Si Catalunya ha de tornar a tenir el lideratge del 2007 i el 2008, anem servits. Allò va ser un calvari. Preguntin a l’aleshores conseller d'Economia, Antoni Castells, o al mateix president Montilla com era anar a negociar una millora del finançament amb Zapatero i amb Solbes, tots quatre socialistes. Era quan el PP va sortir al carrer a recollir tres milions de firmes contra l’Estatut del 2006. No, per favor, el lideratge del 2007 i el 2008, no.

Per si tot això fos poc, també va sortir la frase “Quan a Catalunya li va bé, a  Espanya li va bé”. Què és anar-li bé a Catalunya? Augmentar el PIB i tornar a passar-lo a Madrid perquè se’n beneficiï Espanya i continuar suportant un molt insolidari dèficit fiscal?  I creu de debò la consellera que Catalunya juga en les mateixes condicions de Madrid?Ha sentit parlar de l’Espanya radial? Ha vist que el Corredor Mediterrani encara està per acabar? Home, han passat vora 40 anys i massa aigua sota els ponts de les relacions Catalunya-Espanya. Com pot vendre el Govern aquesta història i amb un somriure? El PSC ha estat 14 anys a l’oposició i ha tingut 14 anys per preparar una proposta alternativa d’encaix. S’han quedat en l’autonomisme més ortodox, perquè la proposta de finançament no és ni d’ells, és d’Esquerra.

I llavors ve la rematada final. Ahir, mentre Romero era al Parlament parlant d’aquest finançament singular, Pedro Sánchez era al Congrés. Finançament singular per a Catalunya?

“El nostre model de finançament autonòmic és el mateix en tots els territoris. És blindar els pilars de l'estat del benestar que estan en mans de les comunitats autònomes, ateses les particularitats de cadascun d'aquests territoris”.

“El nostre model de finançament autonòmic és el mateix en tots els territoris”. Doncs el poden anomenar de moltes maneres, però si és el mateix a tot arreu, singular no és. La consellera té raó en una cosa: el repte que Catalunya recapti, gestioni, liquidi (i espero que decideixi i disposi) els impostos és gegantí. Per això cal un entusiasme que ahir no vam veure. 

Bon dia.