L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'A qui ha de creure la militància d'Esquerra?'

Ahir ens preguntàvem fins on Marta Rovira mesuraria les seves paraules, i la resposta va arribar al vespre. Sense filtres. 

I aquest matí ha arribat la cirereta del pastís: l’informe intern d'Esquerra sobre els cartells contra els germans Pasqual i Ernest Maragall assegura que Oriol Junqueras coneixia la campanya abans que l'ARA la destapés, i carrega tota la responsabilitat en l'exdirector de comunicació del partit Tolo Moya. O sigui que quan Junqueras deia que no en sabia res, segons el partit, mentia.

Dic que és el repicó final de la conferència d’ahir, en què Rovira va acusar Junqueras d’haver-se amagat l’1-O –“Quan era més necessari que mai que tirés del carro i prengués decisions", va dir–; d’haver pactat en solitari amb el PSC a l’Ajuntament de Barcelona i a les diputacions; de negociar pel seu compte l’amnistia a Madrid; de negociar amb el PSC quins càrrecs d’Esquerra s’havien de quedar al govern de Salvador Illa; de tenir un grup per activar perfils a les xarxes socials; de fer llistes al Parlament de Catalunya en un grup que no és de la direcció. Rovira va precisar que va preguntar als integrants de la direcció del partit quants grups de WhatsApp tenien amb Junqueres: 180, li van sortir, 70 dels quals sols. I eren grups on prenien decisions polítiques.

El missatge de Rovira és clar: Junqueras s’esmunyia, però decidia i manava. Dins i fora de la presó. 

I Rovira va rematar així la seva conferència:

“Com a secretària general això que faig avui ho faig a contracor. Perquè la millor manera de fer-ho era amb l’Oriol. Però a mi no m’ha quedat alternativa. He demanat reunió amb l’Oriol i amb sis persones del seu equip, però des que vaig tornar de l’exili només ens hem vist 10 minuts a Cantallops. [...] Tot cicle té un final, aquest projecte el vam començar junts i encara som a temps d’acabar-lo junts. M’agradaria que l’acabéssim plegats i no pas separats i dividits.”

La trencadissa d’Esquerra té diversos nivells. 

El personal. No és només Rovira. A la vista del que han dit, de Vendrell a Tresserras, i dels suports de Forcadell a Bassa, això no és una impressió personal de la secretària general, sinó el sentir de la majoria de la direcció. De la gent que ha treballat amb Junqueras i hi ha tingut relació. 

El del partit. Junqueras encara conserva una aura entre molts militants i per això la seva candidatura és la de la militància, perquè no pot ser la dels seus companys de direcció fins fa poc. M’imagino la incomoditat, pròxima al xoc, de molta gent d’Esquerra de sentir tot això que ha dit Rovira, però ara ja no és algú de fora que ho diu. O van al congrés amb alguna decisió parlada i embastada o poden prendre mal. A qui han de creure els militants? Perquè ara ja som en el terreny de la confiança personal.

I el de l’independentisme. Mai tantes voluntats al voltant de la independència i el referèndum van anar alhora com el 2017. El final d'aquest cicle, tan divisiu, demana nous lideratges i noves formes. 

I finalment, ahir vèiem Salvador Illa baixant d’un helicòpter militar amb el rei d’Espanya. Aquest matí ha encapçalat el seu govern en l’acte d’ofrena floral a la tomba del president Lluís Companys, assassinat al castell de Montjuïc avui fa 84 anys. Illa ha dit que la memòria del president Companys pertany a tots els catalans. Illa continua fent gran el camí del mig.

Bon dia.