L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Conseller Cambray, llegeixi sisplau en Toni Sala'

Avui pararem un moment a parlar d’un problema greu que tenim a Catalunya, però que com que és a llarg termini sembla que no hi hagi pressa per solucionar-lo: em refereixo al fet que als nens i joves no els agrada llegir i no sempre entenen bé el que llegeixen.

Avui a l’ARA publiquem dos articles aclaridors. El primer és del Toni Sala, que a l’Ara Girona escriu: “No és tan fàcil que amb més de deu anys d’escolarització els alumnes acabin sense saber llegir. Has hagut d’esforçar-te a impedir-ho. Doneu quinze joves, de l’origen que sigui, durant un sol curs, a un professor. Traieu al professor la cadena ignominiosa de les programacions absurdes i retòriques, les reunions castrants, la burocràcia criminal i hipòcrita i estic segur que en un sol curs aquests joves aprendran a llegir perquè el professor haurà pogut fer la seva feina. Hi ha directors d’institut que literalment prohibeixen el llibre de text en paper. Es deixa l’alumne sota el bombardeig d’internet, com si n’hi faltés. L’ensenyament està en mans dels seus enemics. Ni saben que l’educació moral s’exercita a través de la literatura seriosa. Després els joves voten Vox. Bé han de defensar-se”.

En Toni Sala sap del que parla perquè va ser professor de secundària i fins i tot en va escriure un llibre. 

I l’altre article és la contraportada de la Najat El Hachmi, que diu que al seu Marroc natal va créixer envoltada de persones analfabetes, sobretot dones: “Podria fer-ne una antologia dels relats amargs que he pogut escoltar sobre el moment precís en què cada dona veia estroncades les seves possibilitats de rebre educació. M’ha commogut sempre que tinguessin clavat en la memòria el fet concret que va desviar-les cap a un camí que elles no haurien triat mai. El lament de les analfabetes és de profunda tristor, com si els haguessin amputat”. I afegeix: “Què passa quan resulta que l’educació és universal, gratuïta i obligatòria, però els alumnes no entenen el que llegeixen? Deu ser el primer cop, en els països desenvolupats, que es produeix aquesta regressió. Les dades que s’han publicat sobre el tema a Catalunya són alarmants i haurien de fer parar les màquines de tot l’engranatge del sistema educatiu ben bé com passaria amb una emergència nacional”. 

Com ens defensem dels efectes adversos de les pantalles? Com ajudem els mestres a ensenyar i no a complicar-los la vida? Com ho fem perquè un títol de secundària expedit a Catalunya tingui més valor i sigui senyal d’excel·lència? La resposta no està en el vent: està ens els pares, en els mestres, en els buròcrates que han dissenyat un sistema d’ensenyament que no compleix en l’essencial. Conseller Cambray, sisplau, llegeixi aquest parell d’articles i organitzi una resposta seriosa a l’emergència nacional. 

Bon dia.