L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'En una coneguda democràcia plena és més important un jurament que els vots de milions d'electors'

Tres noms d’avui: Puigdemont, Feijóo i Piqué.

La Junta Electoral Central espanyola manté que Puigdemont no pot ser eurodiputat perquè no ha anat a Madrid a jurar la Constitució.

Ni Puigdemont, ni Ponsatí, ni Comín, ni Jordi Solé, l’eurodiputat d’Esquerra que va entrar per Junqueras. Ho ha dit la JEC en resposta al Parlament Europeu, que va preguntar a Espanya per què a la llista d'eurodiputats espanyols només en sortien 55 si a Espanya n’hi corresponen 59. 

O sigui que al Parlament Europeu hi ha 4 persones que ocupen 4 escons, 4 despatxos, tenen assistents pagats pel Parlament Europeu que hi diuen entrar de nit, d’amagat de tothom, i que participen en els debats perquè a Brussel·les no s’han adonat que no són eurodiputats. Per favor!

Aquesta és la democràcia plena espanyola: els milions de vots que van fer eurodiputats a tots quatre són menys importants que jurar la Constitució, que el Parlament Europeu ja ha dit que a tu et fan eurodiputat els vots, no els juraments. Però no, l’Estat es fa l’ofès: “El escaño de Puigdemont, cercado por la Junta Electoral”. “Encerclat”, com la policia a un malfactor. S’adonen d’una cosa? Puigdemont ha estat notícia cada dia d’aquesta setmana. “Este señor”. És un maldecap de l’Estat convertit en una obsessió.

Feijóo: ahir va desenterrar el cadàver d’un dels generals colpistes del 18 de juliol, Queipo de Llano, responsable de l’assassinat de milers de persones, incitador de violacions i represàlies, un feixista amb foto amb Hitler i tot. Li pregunten a Feijoó que què li sembla: "M'agrada més parlar dels vius que dels morts, i crec que la política ha de centrar-se en solucionar els problemes dels vius i deixar els morts en pau, però allà cadascú amb les seves prioritats"

A part que perd l’oportunitat de dir (com hauria dit qualsevol conservador europeu) que s’alegra que un criminal no ocupi un lloc preferent en una basílica, diu que la política ha de deixar els morts en pau. Ho diu el líder del PP! Un partit que si ha fet alguna cosa en tots aquests anys ha sigut utilitzar els morts d’ETA, fins ara que fa anys que ETA ja no existeix.

I Piqué. Piqué plega al novembre, sense avisar ningú, dolgut perquè no li agradava no jugar, ni que el xiulessin com si fos el responsable de la lamentable situació econòmica del Barça, perquè no estava gaudint i ell és de gaudir. No perdem de vista, tampoc, que la seva situació personal, conjugal, parental, demana menys soroll del que ell està acostumat a provocar i gestionar. Una persona del seu entorn més íntim em deia ahir: “Hi ha finals d’òpera i hi ha finals d’opereta, i aquest n’és un”.

Adeu al millor central de la història del club, al costat de Carles Puyol. Adeu a un home exuberant, un català guanyador, un futbolista convertit en empresari, un empresari que va arribar a jugar al límit del conflicte d’interessos. Ahir es va cansar de tot plegat i va activar la seva pròpia palanca. Mereix un gran comiat popular demà al Camp Nou. I després, ja ho ha dit, mirant la llotja, “tornarà”.