L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Colau, poders fàctics i Copa Amèrica'

Hola, com estan?

El cap de setmana ens portarà el canvi d’hora (la nit de dissabte a diumenge, a les tres seran les dues; dormirem una hora més i es farà fosc més d’hora), el Madrid-Barça (el Barça hi va amb confiança) i el congrés de Junts. 

Un cop Borràs ha acceptat cedir la presidència del partit a Puigdemont, tot el que queda per veure és què ens dirà el repartiment de càrrecs sobre l’orientació immediata del partit. Qualsevol col·laboració amb el govern d’Illa està descartada i, en general, l’acció de Junts continuarà molt condicionada pel fet que Puigdemont no pot venir a Catalunya perquè no se li aplica l’amnistia, i està a punt de complir set anys d’exili. El condicionant és doble: orgànic, perquè no pot trepitjar territori, i polític, perquè és difícil prendre decisions com aquell qui res si el líder no pot fer vida normal. 

Avui, però, els dos noms del dia són dos polítics del que es va anomenar l'”esquerra transformadora”. El primer és Íñigo Errejón, que ha dimitit després d’admetre comportaments “tòxics” amb dones. Una actriu i presentadora l’ha denunciat per assetjament sexual. I hi pot haver més víctimes d’aquesta violència masclista. Si en volen més detalls, en aquesta pàgina trobaran el que n’ha dit la periodista Cristina Fallarás, que ha definit Errejón com a “veritable psicòpata”, “monstre”, amb tota mena de detalls del comportament violent d’Errejón en la seva relació amb algunes dones.

La notícia és horrible per a les víctimes i per als que en sabien alguna cosa i no van dir res; per a la societat és un nou avís sobre els estralls que pot causar tenir poder; és un cop per al govern de Pedro Sánchez, perquè Errejón és de Sumar, el partit de la vicepresidenta Yolanda Díaz, i per a l’esquerra en general, perquè la munició que ara dona a la dreta és molta. D’entrada ja es pregunta què en sabia Yolanda Díaz, que no el va fer ministre quan va poder.

Errejón, 41 anys, un cervell enlluernador, primer amic i després enemic de Pablo Iglesias, madrileny catalanoparlant, que malgrat aquesta sensibilitat va dir allò de “me pilla muy lejos” quan l’any 2019 un reporter li va preguntar a les portes del Congrés per la suspensió dels diputats catalans pel Procés.

L’altre nom és el d’Ada Colau, que avui deixarà l’Ajuntament de Barcelona, Colau plega, però a ningú no li estranyaria que tornés a les eleccions de Barcelona del 2027, de manera que qualsevol balanç del seu pas per la política és provisional. La seva victòria contra tot pronòstic el 2015 -primera alcaldessa de Barcelona amb partit i un moviment nous, els Comuns- va ser un triomf per a la democràcia: no calia el suport dels poders fàctics per arribar a l’alcaldia. Presentada com a líder antipobresa i activista per l’habitatge, ha quedat lluny de resoldre cap dels problemes. Després, els poders fàctics la farien alcaldessa, quan el 2019 va rebre els vots de Manuel Valls per impedir que el guanyador, Ernest Maragall, fos alcalde. Entre una líder d’esquerres radical i un independentista, l’espanyolisme considerava més perillós l’independentisme. Després que l’any passat Comuns i el PP votessin junts per fer alcalde Collboni en lloc del guanyador Trias, Colau s’ha trobat que Collboni no l’ha volgut al govern municipal.

Parlant de poders fàctics, volen que la Copa Amèrica no se’n vagi de Barcelona. El president de Foment del Treball, Josep Sánchez Llibre, va assegurar ahir que l'esdeveniment ha estat un èxit: “Lluitarem amb altres entitats perquè la Copa Amèrica es quedi a Barcelona, on ha de ser i d’on mai hauria de marxar”, va dir el dirigent patronal. “Caigui qui caigui i passi el que passi”. Prou revelador. Sectors empresarials creuen que l’Ajuntament de Collboni ha donat per acabada la relació amb la Copa Amèrica perquè necessita els vots de Comuns i d’Esquerra per aprovar els pressupostos municipals. 

Bon dia.