L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Cinc anys després, només un fet a celebrar'

Avui fa cinc anys d’aquest moment: la presidenta Carme Forcadell anunciant que el Parlament acabava d’aprovar la declaració unilateral d’independència. Havien passat quatre setmanes des de l’1 d’Octubre, 27 dies que vam viure enmig d’una gran agitació emocional, perquè, com deia, la vida quotidiana va ser substituïda per la història.

A aquella mateixa hora, el Senat va aplicar l’article 155 de la Constitució. L’endemà, el president Puigdemont i part del seu govern marxaven cap a l’exili. 

Avui fa cinc anys i és un dia per preguntar-se on som. 

Hi ha part de les respostes que són fàcils: aquells milions de persones que van sortir al carrer durant cinc anys se senten avui decebudes, frustrades i fins i tot enganyades. Tenen la convicció que aquell va ser el moment i que llençar-ho per la borda va ser un greu error. Naturalment, això impossible de provar. No sabem si l’Estat hauria actuat amb més violència contra la gent si els votants de l’1 d’Octubre s’haguessin quedat al carrer.

Avui expliquem els oferiments que va fer el cap de l’exèrcit al govern espanyol per a aquell octubre del 2017, per exemple. Ara és clar que, després de l’1 d’Octubre, els dirigents del Procés no saben què fer-ne de tota aquella força popular, i dubten per responsabilitat, per prudència, perquè confiaven en la negociació internacional, per por, o per totes les raons alhora. 

Bona part de la frustració popular ve de la guerra oberta entre Esquerra, Junts i la CUP, sobretot entre Esquerra i Junts. Dic guerra, paraula gruixuda, i la dic obertament. A Esquerra hi ha gent que es mira Junts com uns friquis, i a Junts hi ha gent que es mira Esquerra com uns traïdors. La CUP s’ha retirat a posicions més còmodes. La lògica electoral ho domina tot, i així és impossible recuperar el sentit d’unitat que va treure al carrer gent que no preguntava al manifestant del costat: “Vostè quin partit vota?” 

Esquerra, és a dir, Junqueras, ha marcat el camí del diàleg amb l’Estat i té el partit obedient al darrere. Junts viu inspirat pel desbordament que teoritza Puigdemont des de l’exili, però viu dividit. 

El món de Convergència ha estat una màquina de dividir-se, i aquesta setmana, amb l’afer Borràs-Dalmases, n’estem tenint un altre episodi. Els “pragmàtics” han fet plegar la persona de confiança de la presidenta del partit, que només fa tres setmanes cantava victòria perquè havia aconseguit que les bases votessin marxar del Govern amb Esquerra, que ara governa amb només 33 diputats. Qualsevol independentista se sentiria decebut, pel cap baix.

Alhora de la veritat, el diàleg amb l’Estat està lluny dels propòsits de màxims d’Esquerra i no es donen les condicions socials per al desbordament. Qui sortiria ara al carrer a jugar-s’ho tot, després de tanta frustració?, qui s'agrada avui, amb el que es va arribar a agradar fa cinc anys?

La paradoxa és que totes les raons que van portar centenars de milers de catalans a considerar la independència com la solució continuen vives. El respecte a les lleis del Parlament, a la llengua, al finançament just, a les inversions pactades; Catalunya és com un menor d’edat tutelat a distància. Això també augmenta la frustració, perquè mai una majoria de catalans havia estat tan conscient de la situació i mai havia sigut tan poc operativa; tan poc, que l’estat vigila però vigila més tranquil.

I amb tot, faríem malament de confondre Catalunya amb els seus partits polítics. I faríem malament de creure que no tenim instruments ni força com a societat. Ni creativitat o capacitat de crear un futur pròsper per a tothom. Hi ha molta gent que continua treballant i treballant bé. No és veritat que en relació a fa cinc anys estem pitjor en tots els indicadors. Ara som una societat que no només és conscient de les seves mancances, sinó que no espera que un altre l'hi vingui a solucionar. Ens hem acostumat a pensar-nos com un subjecte independent. Ara només cal que aquest subjecte s’acostumi a buscar solucions i no pas culpables. 

Bon dia.