L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'O Catalunya fa un canvi o no hi haurà tanta riquesa per repartir'

A Sánchez, les enquestes l’estan convidant a donar un cop de timó a la baixa amb el finançament per Catalunya. I això que la negociació encara no ha ni començat. O millorem ja l’estructura econòmica catalana i frenem el drenatge cap a Espanya, o ja poden anar anunciant sistemes de finançament singulars, que al final quedarà poc per repartir

Els titulars d’aquesta setmana seran per al debat de política general que començarà al Parlament demà dimarts a les 4 de la tarda. Serà el primer gran debat parlamentari del president Salvador Illa, que arribarà amb els xiulets a les orelles del Concurs de Castells de Tarragona, i en què intentarà remarcar tot el que l’uneix a Esquerra i Comuns, que li han d’aprovar els pressupostos. I també veurem com s’ho fa Junts per explicar que més que oposició és alternativa. 

Però mentre el Parlament donarà els titulars, continuarà la mar de fons. Una mar de fons espanyola, important, que té el seu origen a Catalunya (per no perdre el costum) i més concretament en la necessitat dels vots d’Esquerra i Junts que té Pedro Sánchez. A causa d’aquesta necessitat, Sánchez va pactar l’amnistia (capítol que la dreta ja no belluga gaire perquè té externalitzada la feina en el Tribunal Suprem) i el finançament singular per a Catalunya. I això li està costant car.

Avui, la Cadena SER publica el resultat d’una enquesta d’intenció de vot en què el PP amplia l'avantatge que ja li treia al PSOE, que ara és de cinc punts. És una enquesta, i no hi ha eleccions a la vista, però cinc punts és bastant. Pensin que a les eleccions del juliol, que va guanyar el PP, la distància va ser d'1,4 punts. I per què cau tant el PSOE? El grup Prisa, entre altres raons, diu que “al PSOE li continua passant factura l’acord de finançament per a Catalunya i torna a empitjorar, per segon mes consecutiu, la fidelitat de vot del seu electorat". Pensin una cosa: a Andalusia, el PP li treu 11 punts de distància al PSOE. Tot això ho diu el grup Prisa, que és més pro PSOE que pro PP. A Sánchez, les enquestes l’estan convidant a donar un cop de timó a la baixa amb el finançament per a Catalunya. I això que la negociació encara no ha ni començat.

Divendres, el president de Castella-la Manxa, García Page, va dir allò que els diners dels catalans són de tothom, entre altres raons perquè la riquesa de Catalunya és el resultat de la feina de “generacions senceres procedents de tot Espanya”. La demagògia s’ho tornarà a emportar tot, perquè la lluita per un mínim de finançament serà una batalla carrer a carrer i cos a cos. 

Però saben què és el més trist? Que si no ens afanyem a canviar l’estat de les coses, Catalunya s’empobrirà encara més. Potser en relació amb Espanya sempre serà més rica, però comencem a tocar fons. No es perdin l’article d’ahir de l'economista Jordi Galí titulat “Economia catalana: dir la (crua) realitat”. En la mitjana de creixement anual del PIB per càpita en el període 2000-2023, l’última generació, som a la cua d’Europa i per sota d’Espanya. Per què, si som el 20% del PIB espanyol o el 25% de les exportacions espanyoles? Diu Galí: "El fet que siguem cada cop més gent i que això ens permeti produir més (creixement extensiu) no és consol per al ciutadà mitjà, per a qui els ingressos reals s’estanquen. Això és especialment cert en economies com la catalana, en la qual els increments d’ocupació es recolzen en bona part en la importació de mà d’obra de baixa qualificació i no en la disminució de l’atur de la població local. De fet, una part important del talent jove local es veu abocat a marxar a fora, a la recerca d'oportunitats que el nostre model de creixement no ofereix”.

I els deixo el final perquè tanqui aquest comentari:

“El model de creixement de Catalunya de les dues últimes dècades ha estat un fracàs sense pal·liatius des del punt de vista d’assolir un creixement substancial del PIB per càpita. És en bona part responsable de molts altres mals que ens afecten, incloent-hi la crisi de l’habitatge, la pressió sobre els recursos naturals, els resultats pèssims del sistema educatiu, o el retrocés en l’ús del català. L’acceptació i promoció d’aquest model de creixement ha estat una irresponsabilitat dels governants (de tots els colors). I els possibles beneficis individuals (amb els empresaris del complex turístic-immobiliari al capdavant dels beneficiaris) no poden amagar ni compensar el fracàs col·lectiu de país".

O millorem ja l’estructura econòmica catalana i frenem el drenatge cap a Espanya, o ja poden anar anunciant sistemes de finançament singulars, que al final quedarà poc per repartir.

Bon dia.

stats