L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Catalans insolidaris, però continuem necessitant els seus diners'

El pacte entre el PSC, en realitat el PSOE, i Esquerra perquè Catalunya tingui un “finançament singular” és i serà el nus de la trama de la nova temporada que comença.

Ens portarà alguns episodis que ens sabem de memòria, com el de “catalans insolidaris” i d’altres de més sorprenents, com el fet que ahir Junts va votar al Congrés al costat del PP i de Vox per demanar la compareixença de la vicepresidenta Montero perquè informi del contingut del pacte amb Esquerra que, de moment, ha permès la investidura presidencial de Salvador Illa.

Esclar, el PP i Vox demanen que Montero s’expliqui per fer el xou en seu parlamentària i cridar-li que perro Sanxe trenca Espanya, mentre que Junts vol que la ministra reconegui què tindria de realment singular el nou finançament (i quants diners de més suposaria per a Catalunya) o si és un nou cafè per a tots amb sabors confederals. I això és un problema greu per a la ministra, perquè no ho sap, i si ho sabés no ho podria dir. De fet, Montero mateixa va demostrar com d’incòmode està el govern espanyol quan la setmana passada va dir que l’acord no era per a un concert ni per reformar el sistema de finançament i va embolicar la troca. 

Com que la política té els seus temps, la velocitat amb què Junts, Esquerra i el PSOE es posicionin davant la negociació depèn dels seus interessos i situacions internes, que no són exactament les nostres, les de la gent. El PSOE ha d’aprovar els pressupostos de l’any que ve, i Junts i Esquerra han de fer sengles congressos dels partits, i el de Junts és tota una incògnita, de com fan compatible ser més independentistes que Esquerra i no quedar-se sols al Parlament i passar-se anys a l’oposició, amb Puigdemont a Waterloo i encara per amnistiar.

Siguem sincers, quan el PSC i Esquerra van anunciar un acord per negociar un finançament singular, tots vam fer cara de “si vols creure-ho, ves a veure-ho”, però hem d’estar atents a com avancen les negociacions.

Ara, si el debat és aquest, si el nus de la trama de la temporada que comença és el del finançament, diguem que la catalanofòbia del PP i d’alguns líders socialistes regionals és indecent.

Indecent per incongruent: si un nou acord trencaria Espanya, deu voler dir que el finançament que hi ha ara no la trenca. Si el nou finançament seria insolidari, deu voler dir que el que hi ha ara és solidari, és just. Aleshores, per què ens hem hagut d’empassar anys i anys de crits de “catalans insolidaris”? Doncs pel que tothom sap: l’anticatalanisme dona vots. 

Els líders regionals del PP han firmat un manifest conjunt contra el finançament singular, on afirmen solemnitats com ara que "la igualdad y la solidaridad son principios irrenunciables del Estado autonómico”. Molt bé, però, quina és la seva proposta? Perquè el sistema de finançament està caducat des del 2014.

I després, ja n’hi ha un tip de parlar de Catalunya, quan tothom sap que sense Catalunya, que és el 20% del PIB, Espanya no seria viable. I quan tothom sap que Catalunya és la tercera a pagar i la desena a rebre. I si parlem d’execucions d’inversions de l’Estat, a Madrid és de més del 100% i aquí l’Estat només va executar el 45% de les inversions pressupostades a Catalunya per a l’any passat. El 45%. O sigui, prou de mentides.

Però és que, a més a més, tot això passa mentre Espanya es buida. Espanya es buida perquè Madrid s'omple. Són vasos comunicants. Però això es veu que als dirigents del PP no els importa gens. I això ja ho va escriure Pasqual Maragall el 2001, al cèlebre article “Madrid se’n va”, on va afirmar: “La definició, no sé si dir madrilenya o popular d’Espanya, és la següent: Espanya està formada per un conjunt de punts a distàncies diverses de Madrid. I la definició de l’objectiu de la política territorial és, com sabem, escurçar aquestes distàncies. Totes les capitals de província a menys de X hores de Madrid en un termini màxim d’Y anys”. Per això, anar a Madrid en tren costa tres hores i anar de Barcelona a Puigcerdà en costa quatre? I l’alta velocitat entre Barcelona i València no existeix, però això al president del País Valencià sembla que no l'importa mentre estigui ben connectat amb Madrid. Es pot ser més provincià? 

No, la igualtat entre ciutadans no existeix. El PP es queixa que el nou sistema generarà desigualtats, com si el d’ara no en generés. Però és que, a més a més, si el sistema de finançament fa 10 anys que no es reforma i està trencat, quina és la seva proposta?

Tot això que els dic pretén ser una reflexió racional sobre un problema que, en el fons, és irracional: catalans insolidaris, però sense la seva aportació no podem viure.

Bon dia.