L'anàlisi d'Antoni Bassas: "Saber català és una riquesa i un motiu de felicitat"

Avui és notícia de portada això que l’ús del català entre professors i alumnes cau en picat. És notícia perquè ahir el Govern va donar-ne dades, i amb aquestes dades justificarà la posada en marxa d’un pla obligatori amb pressupost que d’aquí quatre anys haurà hagut d’arribar a totes les escoles per corregir el fenomen. En realitat, però, el mateix conseller d’Educació ja va explicar al setembre, en aquest mateix plató, que hi havia professors que no feien servir el català a l’escola. A la pregunta: "¿Vostè està segur que tots els professors d’ESO i batxillerat fan el cent per cent de les classes en català?" el conseller Gonzàlez-Cambray va respondre: "No les fan. No les fan. I, per tant, el que hem de fer és actuar, i el que hem de fer és fer aquest acompanyament per tal que els nostres professionals imparteixin les seves classes en la llengua vehicular del sistema educatiu català, que és el català".

Que detectem els problemes és la primera part per resoldre’ls. La segona part és trobar la solució. No sabem com serà aquest pla més enllà que sembla un curs, o una formació especial, perquè ahir el que va anunciar el Govern és que els 120.000 mestres i professors que hi ha a Catalunya hi passaran “i així sensibilitzarem i els donarem eines per mantenir l’ús del català”.

Tant de bo. Perquè si menys de la meitat dels professors parlen sempre en català a classe hem tocat fons. ¿S’imaginen una notícia que digui que més de la meitat dels mestres francesos no parlen francès a classe? Què passa, que als mestres se’ls ha oblidat que han de parlar normalment en català?

Probablement el que els passa és, primer, que la consciència sobre la importància de la llengua es deu haver anat afluixant de govern a govern, de conseller a conseller, de cap d’inspecció a cap d’inspecció, de director a director, de company a company. Fa vint anys encara hi havia als llocs de comandament professionals i polítics que venien de recuperar el català de la prohibició de la dictadura. I segon, l’evolució de la societat: fa quaranta, trenta anys, el català es veia com a portador d’un ascensor social, com un senyal de normalització i d’integració, aquella llengua a la qual els pares no havien pogut accedir hi accedirien els fills. I aquesta segona part s’ha anat perdent per moltes raons, però en bona part per l'abassegadora superioritat del castellà en la vida diària de milers de nens i joves, que converteix en una dolça temptació prémer el botonet màgic estalviador de problemes que tenim tots els catalanoparlants, que és el botó del bilingüisme.

D’aquesta situació les escoles en són alhora víctimes i responsables.

Dit d’una altra manera: si la força del mercat no pot ser corregida per la força de l’Estat, els mestres patiran sempre per l’ús del català. Si el català no és obligatori com sí que ho és el castellà, llei en mà, patirem. Vivim en una societat pràctica. Siguem sincers: què volem per als nostres fills? Un bon anglès. El castellà l’aprenen sols. Aleshores, el català ens fa nosa?

Jo crec que a vegades ja no recordem per què fem les coses. Ensenyem en català perquè som a Catalunya. Com que aquesta afirmació de seguida és contestada per “Estamos en España”, ja hi som. Aleshores cal recordar també que el català pateix un endarreriment històric, resultat de mil prohibicions, però tot això és massa abstracte per motivar una majoria. A sobre, entre els que ataquen el català des del nacionalisme espanyol i la realitat de la llei i del mercat, passa allò que deia el Sebastià Alzamora aquest dimarts, que vam comentar aquí: “Hauríem de sospesar fins a quin punt la fúnebre insistència en la mort del català, lluny de tenir un efecte mobilitzador, pot arribar a tenir un efecte contrari”. Perquè qui vol comprar una versió d’un programa que pot donar problemes si en pot comprar un que és universal?

En això estava pensant aquest matí quan m’he trobat un titular lluminós, que recull perfectament el que penso del català, amb la diferència que no parla del català, sinó del gal·lès. Jordi Nopca entrevista l’escriptora en gal·lès Manon Steffan Ros: “Saber gal·lès és una riquesa i un motiu de felicitat”. Ho diu del gal·lès, llengua que parlen unes 600.000 persones, escombrada per l’anglès. Li pregunta Nopca: "¿I s’ha mantingut sempre fidel al gal·lès?" "Sí. Saber gal·lès és una riquesa i un motiu de felicitat. De jove protegia aquest tret identitari, com si fos fràgil; ara, en canvi, en parlo arreu: en comptes d’empetitir el meu món, el gal·lès l’engrandeix. No aniria enlloc si tot el dia pensés que la meva llengua morirà. És un honor poder escriure en gal·lès". 

Correcte: viure en català amb orgull, com una riquesa, com allò que fa més profunda la vida, més rica que la d’un monolingüe. Per exemple, l’escriptora diu: “La traducció gal·lesa de la Bíblia és molt lírica. Encara ara m'emociona, quan la llegeixo. No em passa el mateix amb l'anglesa. El nostre Iesu Grist em sembla diferent de Jesus Christ. El veig molt més amable, i amb menys voluntat de jutjar que el Crist anglès”. ¿No és fantàstic poder capturar les diferències que provoca en el sentiment les traduccions a dues llengües diferents? Per tant, adaptem el titular de la Manon Steffan Ros: saber català és una riquesa i un motiu de felicitat.

Un record per als exiliats i per als represaliats. I que tinguem un bon dia.