L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Casado, citat a declarar per mentir sobre el català'

Sembrar l’odi contra el català pot començar a no sortir de franc.

¿S’enrecorden d’aquestes declaracions de Pablo Casado? Són de fa gairebé un any, quan Casado era president del PP i quan la justícia va imposar un percentatge de castellà a tota una classe d’una escola de Canet de Mar perquè ho havia demanat una família: “¿Es pot tolerar que hi hagi professors amb instruccions de no deixar anar al bany a nens perquè parlen en castellà? ¿Es pot tolerar que als nens que parlen castellà al pati els hi posin pedres a la motxilla? ¿Es pot tolerar que als fills de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional se’ls assenyali a classe i es digui que aquests nens no poden estar integrats?”

Doncs bé, un jutge de Barcelona investiga Casado per un possible delicte d’injúries (i no en descarta un altre d’odi) i l’ha citat a declarar d’aquí un parell de mesos. La Generalitat s’hi va querellar i el jutge ha admès a tràmit la denúncia.

Ara Casado recorrerà la citació i intentarà no declarar, però, per fi, ja era hora que la justícia, que tant s’omple la boca de delictes d’odi, consideri que mentir i crispar així sobre la nostra llengua és un delicte que no pot quedar impune.

Perquè, entre moltes altres conseqüències, que algú que aspira a presidir Espanya parli així del català connota la llengua de problemàtica davant tota la societat, també la catalana. Des de la popularització de les fake news sabem que les notícies falses, escandaloses però que s'ajusten als nostres gustos o a la nostra organització cognitiva, tenim més facilitat per creure’ns-les.

Però aquesta constant conversió del català en un problema és només una de les raons per les quals el català no ocupa el lloc que li correspon a la societat. Com que n’hem parlat aquí alguna vegada, no m’hi allargaré: el castellà és obligatori i el català no, i això és molt important perquè un nouvingut al nostre país ordeni les seves prioritats d’adaptació. I recordin que ben bé la meitat dels habitants de Catalunya no tenen contacte amb el català, ni familiarment, ni socialment. 

En aquestes circumstàncies, sí, als catalanoparlants ens toca fer un esforç extra. Parlar-lo sempre, fer-lo servir sempre i driblar en aquella dècima de segon els furiosos, els maleducats o simplement els ignorants.

I Òmnium, que quan s’hi posa té molta capacitat, ha engegat una campanya: Treu la llengua, que aviat la veuran pels carrers. Es tracta de mobilitzar mig milió de persones per la llengua, amb tota mena d’iniciatives, una de les quals és Vincles, espais on aprendre i persones amb qui fer servir el català, amb 1.200 aprenents i 300 acompanyants, que es troben un o dos cops per setmana.

Fiquem-nos-ho al cap: aquí l’únic maleducat és el que t’exigeix que canviïs de llengua (i que fa dir allò tan acomplexat de “Parlo castellà per educació”), i ja n’hi ha prou que el bilingüisme sigui en una sola direcció. Un castellanoparlant que visqui a Catalunya entén el català perfectament. 

Parlar en català amb naturalitat amb tothom acaba fent que l’interlocutor contesti amb el català que sap, que sovint és molt més fluid del que ell mateix es pensa perquè no el fa servir perquè els catalanoparlants se li adrecen en castellà. M’ha passat molt sovint, i sempre en surto content. Cal tenir confiança en la llengua. Començant per fer-la servir, per treure la llengua. 

Bon dia.