L'anàlisi d'Antoni Bassas: "Bon viatge de tornada a Espanya" (Pep Guardiola)

Avui els vull parlar dos tsunamis. Del Tsunami Democràtic i del tsunami de gols, ocasions, joc i felicitat que el City de Josep Guardiola i Sala va aconseguir ahir quan va eliminar el Madrid per 4-0.

El Tsunami Democràtic: TV3 ha tingut accés el sumari de l’Audiència Nacional, que fins ara era secret. 4 anys d’instrucció per acabar dient que “es podria dir” que Xavier Vendrell era càrrec directiu del Tsunami, que Oriol Soler va confegir comunicats i que hi havia l’empresari gironí Josep Campmajor. Aquests tres, Soler, Vendrell i Campmajor, serien la cúpula. A Josep Lluís Alay se’l considera l'enllaç entre el Tsunami i Puigdemont. No troben relació entre el Tsunami i David Madí. De Marta Rovira només es diu al sumari que va tenir-hi converses.

I mirin que significatiu això de què informa aquest matí TV3: “La informació, repartida per diversos països, va obligar l'Audiència Nacional a fer peticions d'informació a altres estats, com ara Suïssa, el Canadà, els Estats Units i els Països Baixos. Sovint, però, les peticions de la justícia espanyola no van ser acceptades i alguns països no van voler col·laborar amb l'Audiència Nacional”. Suïssa, d'acord amb la seva llei, considera les actuacions del Tsunami com un possible delicte de caràcter polític i no pas com a terrorisme o com a organització criminal. Això, segons les autoritats suïsses, feia impossible la seva cooperació amb Espanya i per això va rebutjar donar-li la informació demanada. Avui, també a TV3, l’advocat Benet Salellas deia que és difícil que un sumari així acabi en una acusació ni per terrorisme ni per desordres públics.

El Tsunami va ser l'apoteosi final de la voluntat de centenars de milers de persones d’aquest país de mobilitzar-se pels seus drets polítics. El que ha vingut després és la divisió dels partits i la independència desada en un calaix. El contrast entre aquells dies i la desaparició de la independència de l’actual campanya electoral és molt viu. 

Ara hi tornarem. Serà després de fregar-nos els ulls un altre cop amb l’exhibició del City, que va eliminar el Madrid de la Champions. No és casualitat: l’equip de Pep Guardiola ja va ser finalista de la Champions fa dos anys. Diumenge pot guanyar la Lliga, i serà la cinquena en sis anys. I és finalista de la Copa. Va camí del triplet.

Però és que el palmarès de Guardiola com a entrenador (Barça, Bayern de Munic i Manchester City) és de 32 títols en 14 anys. I encara en pot guanyar tres en els pròxims dies: serien 35 títols en 14 anys.

Tothom sap que aquesta quantitat és conseqüència de la qualitat. Que guanya perquè juga molt bé, vistós, alegre, abassegador. Tots els culers que vam veure el 4-0 de la nit vam tenir un déjà-vu: el 4-0 d’ahir és el 5-0 al Madrid del Barça al Camp Nou el 2010, o el 3-1 al Manchester United a la final de Wembley del 2011, o el 2-6 al Madrid al Bernabéu…

I aleshores, la gran pregunta: per què el millor entrenador del món, sent culer i català, fa anys que treballa per a la competència i no per al Barça? Quin gen autodestructiu ens impedeix a nosaltres mateixos gaudir del nostre talent? Què ha necessitat el Pep per fer aquest futbol? Una organització de club, confiança en ell mateix i un entorn general de confiança en la seva persona: Soriano, Txiki, Estiarte… i una bona cartera per fitxar. Que el Barça no hagi sabut reproduir tot això, que no hagi sabut entendre quina mena de talent tenia entre mans i fer durar aquelles quatre temporades és dur vist aquest matí.

Guardiola és obstinat, obsessiu, treballador, intel·ligent. I perseverant. Una virtut, la perseverança, que falta en aquest país de la torrentada d’eufòries i esbravades.

Aquell Tsunami va ser fruit d’un convenciment en la capacitat de fer el nostre propi joc, i de guanyar, o almenys, de plantar cara. Va ser fill de l’empenta, encara de l’1 d’Octubre, fill de Junts pel Sí, formació de la qual, per cert, Guardiola va tancar la llista electoral, simbòlicament, el 2015.

I per això, ahir, Guardiola, al final de tot, a la sala de premsa, va poder dir: “Bon viatge de tornada a Espanya”.

Bon dia.