L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'La banalitat del mal'

Qualsevol dels nostres problemes més pròxims és menor comparat amb els del món, que també són nostres, perquè encara que estiguin lluny el món està tan connectat que tot ens impacta. Per això, abans de parlar-los del Suprem contra el fiscal general, és obligat referir-se a la mort de Yahya Sinwar, líder de Hamàs i organitzador dels atemptats del 7 d’octubre de l’any passat que van acabar amb 1.200 morts i 250 segrestats, i que li han costat al seu poble 42.000 morts causades per la resposta israeliana. Com expliquem avui, és el vuitè líder de Hamàs que Israel assassina des de l’any passat. El cop a Hamàs és tan fort que els Estats Units hi veuen una oportunitat per a l'alto el foc, però Netanyahu ja ha dit que mantindrà la guerra. I tots sabem que Hamàs també la mantindrà, perquè tots sabem que quan li tallen el cap a un grup armat n'hi surt un altre. 

I després, avui hi ha Europa. La idea que la Unió Europea construeixi camps de concentració per a migrants sense papers en països de fora de la Unió Europea, com Itàlia ja ha fet a Albània. 

Mirin, si tots els refugiats polítics, si totes les persones que s'escapen de la misèria, de la violència, del canvi climàtic, arriben aquí, ens col·lapsaran. Però aquests camps no són la solució. Perquè no hi ha camps per encabir tota la gent que fuig de la misèria. Una xifra: l’any passat van entrar a Alemanya 300.000 immigrants sense papers. ¿Vostès saben què costaria construir un camp en condicions per a 300.000 persones? Els camps són un pur argument electoral de l’extrema dreta –Meloni– que la dreta –Von der Leyen– fa seu perquè sap que a la gent li parles d’immigració i ho rep a l’estómac. La por és un sentiment molt poderós. Tan poderós que als últims immigrants a arribar moltes vegades ja els està bé que tanquin la porta darrere d’ells. La solució és l’anticipació, i anticipar-se és complicat, però els camps són un error pràctic, polític i, sobretot, moral. Hem plorat els camps de concentració nazis, hem celebrat la caiguda d’un mur com l’inici d’una època de llibertat, i ara fem camps i aixequem murs. 

Mentrestant, a Espanya, l'enfrontament polític PSOE-PP s’ha convertit en el Tribunal Suprem contra el fiscal general de l’Estat, i en bona part la guspira que ha fet explotar la situació és Catalunya: els indults, l’amnistia i l’"A por ellos!" estan enfonsant les institucions, que ja estaven molt polititzades, sobretot la famosa sala segona del Tribunal Suprem, la del jutge Marchena, aquella que el PP es vantava de controlar per la porta del darrere.  

La banda sonora la posa Ayuso, que és la veu més forta i influent del PP. Una política perfectament arrenglerada amb Meloni, amb Milei, amb Trump, capaç de parlar així en seu parlamentària per defensar la seva parella.

No cridi tant, senyora Ayuso, que estem parlant que la seva parella va presentar 1,8 milions d'euros en factures falses per no pagar 350.000 euros en impostos.

"Vostès són uns mafiosos i uns estalinistes treballant contra l’adversari, una cosa que aquí mai faríem amb els seus familiars, senyor Lobato [...]. I ara el barrut del fiscal general fent servir la televisió pública per seguir difamant. Això és un insult als espanyols, i que se sàpiga que el ciutadà espanyol està indefens davant d'aquest govern que utilitza pràctiques mafioses, i vostè, que és funcionari, hauria de condemnar-ho. [...] És un govern de tirans, de barruts, un govern que vulnera els drets dels ciutadans, i per això Pedro Sánchez també anirà pa'lante".

Passar per sobre de l’adversari. En això s’està transformant la política.

Bon dia.