L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Aragonès, un discurs per a la llarga història dels monòlegs a Madrid'

Passaven uns minuts de les 11 del matí quan el president Aragonès ha pujat al faristol del Senat. Ha estat el primer a parlar, perquè l’ordre d’intervenció és per antiguitat d’estatuts, per antiguitat segons la data d’aprovació de l’Estatut. Per qüestió d’hores, el més antic és el basc, però avui el lehendakari no hi ha anat, i per això Aragonès ha obert els torns a la comissió general de les comunitats autònomes, una comissió que no ha funcionat mai perquè el poder de les autonomies l’Estat no se l’ha cregut mai. És la comissió en què els presidents Pujol, Maragall i Montilla ja van dir coses que ara es podrien repetir.

I avui menys. No hi havia Pedro Sánchez, ni els presidents autonòmics socialistes, ni el lehendakari.

Aragonès s’ha cenyit als 10 minuts que li han donat, ha fet un discurs directe i clar, ha dit el que a Catalunya és freqüent sentir dir en el debat polític, i en acabat se n’ha anat, sense quedar-se a escoltar els altres presidents.

Ha anat de dret a dir que havia comparegut a Madrid a defensar l’amnistia, el referèndum d'autodeterminació i el benestar i la prosperitat dels catalans.

Ha anat de dret a afirmar que la sessió estava convocada pel de sempre, per utilitzar Catalunya, per atiar l’anticatalanisme.

I ha repetit l’expressió: “Si els importés Catalunya”. 

Si els importés Catalunya, l’escoltarien: "Si els importés Catalunya, l'escoltarien. Voldrien saber què pensa. Amb totes les seves veus i pensaments. Amb tota la seva diversitat ideològica, cultural, d'orígens, però també amb els seus consensos. Com el català a l'escola, com la fi de la repressió contra l'independentisme, com també l'àmplia majoria de catalans i catalanes que volen resoldre el conflicte polític entre Catalunya i Espanya votant en un referèndum".

Però Aragonès els ha dit que Catalunya no els importa. Ha repetit que som una nació i que ho deia ell, net d'andalusos. Que volia un referèndum com el d’Escòcia, que suportem un dèficit fiscal que ens frena. Ha acabat amb un "visca Catalunya" i se n’ha anat.

Ha estat un discurs retòric, ampul·lós, no ha contestat allò del lliure si iguals, no ha introduït cap element històric, cap pregunta retòrica, cap gir inesperat. No ha donat peu al fet que els altres s’hagin de referir al que ha dit. 

Aragonès volia un moment en solitari, un protagonisme a Espanya (i a Catalunya), i l’ha obtingut. 

Després ha parlat el president gallec, que ha estat conciliador i s'ha limitat a fer afirmacions del tipus: “Els gallecs i les gallegues no volem estar per sobre de ningú, però tampoc no permetrem que ningú estigui per sobre de la resta”. I després l’andalús, que ha entrat a sac contra l’amnistia, que per això estava convocada la sessió.

O sigui que Aragonès ha volgut capgirar la truita: no és ell el que no vol escoltar, són els altres els que no volen escoltar Catalunya.

De què ha servit això d’avui? Els arguments d'Aragonès sonen a Espanya com si fossin marcians i no ha entrat en les contradiccions dels populars. Hauria pogut estar més brillant, més empàtic amb l’auditori hostil, però s’ha estimat més projectar fermesa. Quedarà per a la història del diàleg de sords entre Catalunya i Madrid i la negociació continua.

Bon dia.