L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Allò que haurien de tenir en compte els candidats de Barcelona'
Els detalls, que els ciutadans notin que hi ha algú que li interessa la ciutat i se n’ocupa; el gust per la ciutat, sobretot en una ciutat que n’ha tingut i en té, de gust; el gust que s’encomana, això és el que també haurien de tenir present els candidats.
Xavier Trias va presentar ahir la seva candidatura a l’Ajuntament de Barcelona. Va ser una presentació de marca personal, “Barcelona, torna Trias”, sense referències al partit, Junts, i amb la presència dels presidents Pujol i Mas entre els assistents. Tampoc no va parlar de la independència, perquè de missatge, bàsicament , només n’hi ha un: si vols fer fora Colau, vota Trias, que el PSC de Collboni hi governa i l’Esquerra d’Ernest Maragall li ha aprovat els pressupostos.
Per això la nostra crònica d’avui es titula “Trias es postula com l’únic antídot a Colau”. A l’acte hi havia també els exconsellers Alsina, Calvet i Tremosa, que formaran part de la candidatura.
Mentrestant, potser buscant fer ombra a la presentació de Trias, el socialista Collboni va anunciar ahir el fitxatge de l’excandidat dels comuns Lluís Rabell. El deuen recordar al Parlament, a la llista de Catalunya Sí que es Pot. No cal dir que el fitxatge de Rabell correspon a la intenció de Collboni de pescar en aigües esquerranoses i, sobretot, pròximes a Colau, ara que ja té assegurat ser el candidat del socialisme de llei, ordre i liberalització econòmica que és la marca de Salvador Illa.
Les eleccions a la ciutat de Barcelona pesen molt i estan plenes d’implicacions. D’entrada és ben probable que sigui l'última vegada que es presenten els favorits. Colau perquè va dir que ara sí que sí que és l’últim cop, Trias i Collboni perquè ja han dit que o alcaldes o res, i Ernest Maragall pel mateix, a més a més de la raó d’edat. Si ho mirem políticament, Colau és el gran símbol a les institucions de l’esquerra a l’esquerra dels socialistes; Trias és la tornada d’algú a qui l’Estat va voler destruir amb proves falses, amb fragàncies de Convergència, ordre, catalanitat i negocis; Collboni és el PSC ha tornat, primera part (a l’espera del gran retorn que faria Illa) i la gran esperança de Pedro Sánchez de fer veure que tindrà un resultat acceptable, perquè una victòria a Barcelona fa moltes portades a Espanya i al món. I Maragall és posar Esquerra a les dues bandes de la plaça de Sant Jaume i convertir-se en la via única possibilista cap a la independència.
Però més enllà de les peripècies personals dels candidats i de les lectures dels partits, hi ha la ciutat. I això que diré crec que val per a totes les ciutats.
Als carrers van a parar tots els problemes socials: la gent que hi dorm sense sostre, els immigrants sense papers que busquen ferralla i la traginen amb un carro de súper, els pobres que remenen els contenidors, les botigues que han de tancar perquè no poden pagar la pujada dels lloguers o perquè no poden competir amb Amazon i les grans superfícies, els preus dels pisos inassequibles, especialment per a la gent jove… Lluitar contra tot això és complex i, per tant, no està només a l’abast d’un alcalde o d’una ideologia, calen pacte de ciutat i, per tant, cal voluntat de pacte. Això primer.
Però segon, a l’altra banda, hi ha els problemes que depenen d’estar-hi a sobre, de fixar-s’hi, de tenir gust pels detalls. De la mateixa manera que els detalls poden enfonsar una relació personal, els detalls enfonsen la relació entre la ciutat i els seus habitants. Ningú diu res ni fa res de les parets guixades, dels ciclistes i els patinadors per les voreres, de les places on els skaters s’han fet els amos, dels contenidors rodejats d'escombraries, que sempre són els mateixos, de la falta de Guàrdia Urbana a les mateixes cruïlles on cada dia a la mateixa hora hi ha els mateixos embussos, de les barreres New Jersey que ningú no retira, de la gent que puja al metro sense pagar, de les cabines de Telefònica que Telefònica no retira (com si esperés que ho pagui un altre) i continuen embrutant-se i embrutant la ciutat. Els detalls, que els ciutadans notin que hi ha algú que li interessa la ciutat i se n’ocupa; el gust per la ciutat, sobretot en una ciutat que n’ha tingut i en té, de gust; el gust que s’encomana, això és el que també haurien de tenir present els candidats.
Que no sigui que la resposta als grans problemes o als detalls de cada dia sembla anar per un cantó i les grans obres transformadores, com les superilles, presentades com la gran aposta ideològica d’un govern, van per un altre.
Bon dia.