L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Això del diàleg com a "únic llenguatge que internacionalment s'entén"'

Ahir la consellera de la Presidència, Laura Vilagrà, va participar en la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada de Conflent, i va admetre que el Govern està molt lluny de pactar un referèndum. Sempre és d’agrair, i no ho dic irònicament, sentir una política dient la veritat i no encolomant-nos propaganda. I, de fet, la consellera gairebé va repetir la mateixa expressió que vam fer servir ahir en aquesta anàlisi: que el contingut de la reunió de la taula del diàleg del juliol havia quedat “molt lluny d’alguna cosa que ningú pogués considerar una negociació per l’amnistia i l’autodeterminació”.

Però, a continuació, Vilagrà va tornar al punt primer de l’argumentari d'Esquerra: que la negociació, va dir, “és l’únic llenguatge que internacionalment s’entén”.

I aquesta frase té un problema, que és que de tant repetir-se obliga a examinar-la de prop, i quan te la mires de prop hi veus dues pegues.

Primera: això que el diàleg és l’únic llenguatge que internacionalment s’entén. Compte amb els absoluts. No. Per començar, el llenguatge que internacionalment s’entén és el dels estats. I entre els que fan servir els estats n’hi ha molts que s’entenen internacionalment, com el de la força. Espanya ha fet servir la força. I la diplomàcia internacionalment mira cap a l’altra banda o renya suaument Espanya quan fa servir la violència, l’espionatge o la llei per perseguir i castigar adversaris polítics. Per desgràcia, el llenguatge internacionalment més utilitzat és el de la força, en totes les seves múltiples i lamentables expressions. I en el cas de Catalunya el món mira primer el que digui Espanya.

I segon punt: la negociació s’entén al món, d’acord, ¿però el que hi ha entre Madrid i Barcelona és una negociació? No. Pel referèndum no. I així, en general, és negociació? Se suposa que quan dos negocien és que tenen alguna cosa que interessa a l’altra part. Què té la part catalana que interessi al govern espanyol? Que Catalunya deixi de ser un problema internacionalment per a Espanya, i més internament al govern espanyol li interessen els vots independentistes per governar. Catalunya ha deixat de ser un problema per a Espanya després dels indults, o sigui que per aquest cantó poca palanca pot fer la Generalitat, i si el que es pot transaccionar són els vots que necessita Pedro Sánchez i la construcció d’una majoria espanyola d’esquerres, la negociació seria el més semblant a una versió actualitzada de l’antic peix al cove convergent. O sigui que, en el cas que sigui una negociació, ja es veu que està molt descompensada. Avui com avui, les converses entre els governs espanyol i català tranquil·litzen Europa, donen aire a Pedro Sánchez i a Catalunya, fan guanyar temps al Govern fins als pressupostos al desembre i a Esquerra i Junts per a les municipals de l’any que ve. A Esquerra, que ha tornat a la presidència de la Generalitat després de dècades, per raons òbvies. Però a Junts també li donen aire, perquè necessita temps per créixer i ordre per fer un bon paper a les municipals. Fins i tot a la CUP li està bé.

Una altra cosa és que ens preguntem: hi ha alguna alternativa al diàleg per a una minoria nacional quan vol aconseguir un objectiu d'abast internacional? La resposta és que el diàleg pel diàleg no serveix si no té uns mètodes i uns objectius clars. Aquest diàleg no en té. Sobretot si no t’asseus a la taula amb força, i força vol dir el llenguatge de la unitat, de la resistència, de la paciència, de la denúncia, de la força al servei dels drets humans i de portar la iniciativa per la via dels fets. Quan ha demanat Europa diàleg a Espanya? Per l’1 d’octubre. Quan l’independentisme, tan unit com ha estat possible, ha marcat l’agenda, i de quina manera.

El desinterès de la part espanyola pel diàleg amb Catalunya és manifest. Parlar, de què? I la poca capacitat dels partits independentistes per actuar amb una sola veu en l’escenari internacional també és manifesta.

Mentrestant, en el debat de les idees i a les xarxes, estem assistint a una creixent preparació de l’Onze de Setembre d’aquest any com el de la certificació de la mort del procés, amb uns fidels de la causa reduïts al friquisme. En Ferreres contesta:

“Trobo molt lleig que no es respectin els minuts de silenci per als morts, però encara és més lleig que se’ns obligui a respectar el silenci sobre la causa de la seva mort”.

Bon dia.