L'anàlisi d'Antoni Bassas: '8-M i el senyor Fernández'

Avui és 8 de març, i per si el Dia Internacional de les Dones no fos prou notícia per ell mateix, tenim la crisi política dins el govern espanyol precisament per una llei impulsada pel ministeri d’Igualtat, la llei de llibertat sexual, popularment coneguda com la llei del només sí és sí. El PSOE i Unides Podem han col·locat el govern de coalició espanyol en una posició de guerra freda. No de trencament, perquè tots dos hi tenen molt a perdre, però sí de joc perillós, perquè les dues parts semblen estar segures que mantenint-se en la seva posició mantenen o guanyen vots. I és per això que les discussions fa dies que duren i fins i tot són públiques.

I quines són aquestes posicions? El PSOE vol reformar la llei que va presentar la ministra Irene Montero perquè des que està en vigor agressors sexuals han quedat en llibertat o han vist rebaixades les seves penes per l'aplicació retroactiva de la llei, quan no se’ls han aplicat causes agreujants com ara superioritat, intimidació o violència. La ministra diu que la culpa és dels jutges masclistes, que fan cas omís del sentit de la llei i de la voluntat del poder legislatiu, però els jutges contesten que si no rebaixessin les penes quan els condemnats els ho demanen estarien prevaricant, i el PSOE diu que quan tens un problema (que hi ha violadors beneficiats per la nova llei) cal reformar la llei. Ho diu amb una barreja de sentit comú i de crítica a Montero, i amb l’enuig del PSOE, que veu que si vol reformar la llei necessitarà els vots del PP:

Aquesta llei té un criteri molt bo –ja era hora–, que és que acaba amb la diferència entre abús i agressió sexual, diu que l’única manera de separar les relacions sexuals normals de la violació és el consentiment explícit –"només sí és sí"–. Recordin que als agressors sexuals de la Manada els van condemnar per abús i no per violació perquè segons el jutge no hi va haver violència ni intimidació. Amb tot, la norma té un forat per on s'escapen alguns agressors.

A més, darrere d’aquesta controvèrsia jurídica hi ha la batalla entre el PSOE i Unides Podem per ocupar el lideratge polític del moviment feminista i una batalla cultural dins el feminisme mateix. Com que la dreta espanyola és molt rància, el PSOE ha viscut, especialment des de la presidència de Zapatero fa 19 anys, en la posició de representar el partit majoritari més feminista d’Espanya. Però ara Unides Podem li vol arrabassar aquesta bandera, i entre aquests dos partits s’està produint la mateixa discussió que entre velles i noves feministes, que arriba al seu clímax amb la resposta a la pregunta de qui és dona, de si n'hi ha prou d’autodeterminar-se en gènere i dir que un és una dona.  

Però ja ho tenen això, els moviments socials Avancen enmig de contradiccions. El preu que se’n paga són les divisions i les escissions. No és la millora manera de viure aquest 8-M, però també és veritat que l’avenç del feminisme en les dues últimes dècades ha estat formidable i ha impactat en tot, des de les lleis a la llengua o a allò que es considera que és políticament correcte. Els efectes d’aquest canvi cultural són desiguals i les conseqüències del fet biològic de la maternitat es continuen interposant encara en la igualtat, tot i les mesures correctores com els permisos de paternitat, que dècades enrere ni existien.

Avui, Catalunya té un departament d’Igualtat i Feminismes, que fa per exemple que ahir, a la sala de premsa del Palau de Generalitat, el Govern presentés un pla per garantir l'accés gratuït a productes menstruals reutilitzables a totes les dones: "L'accés gratuït a productes menstruals per a totes les dones, especialment els més sostenibles, i la informació i l'acompanyament en educació sobre la menstruació i la menopausa per a tota la població"

Com que la consellera Tània Verge va remarcar que la mesura és inèdita a escala internacional, al cap del PP a Catalunya, Alejandro Fernández, li va faltar temps per riure-se’n.

“Antropòlegs de tot el món vindran a estudiar què ha passat a Catalunya des del 2012, sens dubte”.

El que ha passat des del 2012, senyor Fernández, és que el seu partit ha estat condemnat tres vegades per corrupció i un ministre del seu partit va posar en marxa una operació policial per perseguir l’independentisme. Ah, i que el seu partit ha passat de 19 a 3 diputats. Potser això també ho vindran a estudiar els politòlegs.

Bon dia.